Narracions estranyes

Aquest text ha estat digitalitzat i processat per  
l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte  
Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

¡Oydà!

Tots los qu’han sigut soldats, contan del servey coses més ò menys extraordinaries: molts d’ells les inventan, y’ls que’s quedan més curts, solen exagerarles; però jo, que no’m guanyo la vida ab rondalles y que ningú’m fa dir rès per forsa, vaig a explicarvos lo cas mès notable de ma vida, sens afegirhi punt ni coma, sols per passatemps y perque’n trega llissó profitosa algú que’s trobe en cas de necessitarla.

Jo, so fill de Sant Feliu, y mos pares, qu’eran pagesos, ab la seva vella casa, altra xiqueta de propi, y menant bona cosa de seny, se la passavan tal qual. Ells havían treballat molt tota sa vida, y a mi varen ferme ser texidor, ab lo propòsit de que no hagués d’anar pels terrossos y ab la esperansa de que, temps a venir, podía ser un fabricant com més de quatre qu’en lo poble s’hi havían cuberts de moneda.

Però tot los ixqué al revés: los telers mecànichs s’anaren escampant y’ls de fusta perdent cada día; per altra part, jo no vaig entrar may en pensaments d’ambició, y no estava sinó per fontades, casseres y aplechs, fins que vaig enamorarme com un boig de la Tereseta.

Ella era una bona minyona de cap a peus; lo meu pare y lo d’ella s’haurían partit un pinyó; los cabals d’un y d’altre, si fa no fa, serían iguals; la noya y jo’ns volíam, y als vells axò’ls agradava… Essent axí, tot va arreglarse prompte: no mancava més que la benedicció de la Esglesia; sinó que, per arribarhi, hi havía un obstacle: jo encara no havía passat la quinta.

Per sos passos comptats vingué’l temps en que, a no trigar molt, jo devía entrar en sòrt. Se va parlar de ficarme a la societat que va organisarse en lo poble a fi de deslliurar del servey a n’aquells a qui toqués anarhi; però’l pare, ans de comprometres, per anar a la segura, volgué saber què hi deya un endevinayre de Barcelona conegut d’un nostre vehí.

Un dissapte al vespre arribava jo per primera vegada a la ciutat famosa. Tot allò m’era estrany; però, embadalit no més ab la idea que m’hi duya, aquí perdentme y preguntant més enllà, vaig trobarme a casa del senyor Matías, en un carrer estret, devant per devant d’una antiga volta. Era la matexa botigueta que m’havían dit: unes ventalles, un taulellet, auques de rodolins, quatre nines de cartró y, ademés, unes troquetes de fil per mostra penjant del portal.

–Bona nit;– responía un home vell y grassó, qu’a la claror d’una llumenera, vaig veure assentat darrera’l taulell.

Jo no sabía com comensar a parlarli del obgecte qu’allí’m duya; per xò es qu’al vèurem un moment indecís, lo botiguer me preguntava:

–Aquí no som endevinayres. Aneu errat, hereu… Deveu cercar un’altra casa;– se donà pressa a respondre’l vell alarmat.

Era que llavors les autoritats de Barcelona perseguían, feya temps, a tots los que d’una ò altra manera, enganyavan a la gent senzilla ab la capa de conexements ò virtuts sobrenaturals. Ja’l vehí m’havía previngut d’axò, mes lo temor que aquell pas me feya y l’apocament propi en un jove de les meves circunstancies, no es extrany que’m desconcertessen.

Però axò durà un moment; vaig referme desseguida, y dexant veure un parell de pollastres que duya, vaig preguntar:

–Sí, Matías me dich;– va respondre fixantme sos ullets y estarrufant son bigoti erissat y blanquinós.

–¡Ah! Lo Zidro… ¡Sí, sí, be, be! –barbotejà ab tò de confiansa. –Y ¿què hi hà? ¿què hi hà de nou?

–Es que jo entro a la quinta, y m’ha dit ell que vostè podría dirme si trauré…

–Quína serà la vostra sòrt;– interrumpía. –Mirarèm. Vejàm. En quína diada del any vareu néxer? ¿Còm vos diheu? ¿Quín ofici teniu? ¿Son vius, tots dos, lo vostre pare y la vostra mare?–

Jo vaig respondre ab sinceritat a aquestes preguntes y encara a moltes més qu’ell me dirigía y ja no’m recordan. Després va ferme entrar a la rebotiga, hont, prenent un llibre que semblava molt vell, lo fullejava un xich, y dexantlo obert en una plana qu’era tota de signes estranys, va ordenarme lo següent:

–Posèu lo dit aquí dalt: comptèu seguint cada ratlla, fins a set: després, anèu seguint, comptant fins a trenta tres: després, tornèu a comensar comptant fins a trescents sexanta cinch, tornant a la ratlla primera quan arribeu a la última, y no traguèu lo dit d’allà hont acaba’l compte.–

Axí mateix vaig ferho, mentres ell pronunciava paraules extranyes, com exaltat. Després semblava que, ab tò més tranquil, mormolés multiplicacions. Per fi, desant lo llibre, ’m feya entrar a una saleta hont hi havía una escaparata ab la Santíssima Trinitat, ordenantme que resés tres Parenostres. Sembla que l’estrafalari barrejava les seves falornies ab pràctiques de la nostra santa religió a fi d’obtenir més confiansa entre la gent senzilla y piadosa.

Després d’haver jo resat fervorosament, lo senyor Matías va dirme ab tò solemne:

–Vuyt soldats han de ferse al vostre poble, y vos traurèu lo dotze, però haveu d’ajudarme si no voleu que la vostra sòrt ixca fallida.

–Primerament, cal que penseu sempre en lo dotze, procurant que aquest número no se us ne vaja may de la memoria; després haveu d’anar vos mateix a arrancar una arrel de…

–De cementiri;– va pronunciar a cau de la meva orella. –Vull dir, un òs de mort.–

–Un òs de mort, tal com vos dich;– afegía l’endevinayre. –Y cal ferho, sobretot, perque, de lo contrari, tot aniría malament. Després, lo posarèu als peus del Sant que tingueu a casa vostra, sía de cos ò d’estampa, y li resarèu una novena.

–¡Home, que sou ignorant!– va saltar en Matíes ab tò de reny. –En honor del Sant ha de ser la novena; però ha d’haverhi l’òs als peus. ¿Sentiu?

–A mi rès. Si voleu dexar alguna cosa per l’oli d’aquesta llantia, que crema nit y día, vos mateix.–

Vaig dexar al demunt d’una taula qu’allí hi havía dues pessetes, y també vaig descuydarme, ab tota intenció, ’ls pollastres al taulell de la botiga. Jo sabía que l’home era delicat y no acceptava rès sinó en aquestes formes; però, axís y tot, devía anarli tan be que s’havía fet seva la casa hont vivía, tenía alguna hisenda a pagès y la seva familia feya rotllo entre’ls menestrals del barri.

¡Ay Senyor! Com més va, més coses veig al món que sembla que no pugan esser.

No cal dir si, tant los de casa com la meva promesa y’ls seus pares, estarían contents del pronòstich que va ferme l’home de Barcelona. No havent de gastar rès pera associarme, ja’ls vells d’una y altra part deyan si fora convenient casarnos al estiu vinent, y jo y la Tereseta ho volíam tant, que l’hivern ja’ns semblava llarch quan tot just n’eram al comensament.

Mentrestant, havía de resarse la novena; anavam passant d’un día al altre per una dificultat no més: aquell òs que’s necessitava, jo havía de durlo, y a mi’m dolía fer semblant acció… Però, qu’es lo que no fa qualsevol persona pera conservar la seva llibertat? ¿Què no farà un jove enamorat bojament, pera casarse?

Després de molts díes de dubtes y de temor, una nit freda, tempestosa, revestintme de coratge, segur de que no’m veuría ànima viventa, vaig encaminarme al cementiri.

Llavors lo teníam al costat mateix de la parroquia, y, si be era murallat, lo baix y, en diversos llochs, fet malbé de la paret, permetía a qui volgués, ficarshi a tot’hora. Cap treball me va donar a mi’l ferho; es a dir va dàrmel, y gran, la por que se’m menjava.

Les herbes altes qu’omplían aquell lloch de quietut, assotades pel vent, produhían remors estranyes que’m feyan l’efecte de milers de veus acusadores axecantse contra meu… Vencent les esgarrifanses que sentía, vaig ajupirme pera cercar a les palpentes lo que necessitava, ab tan bona sòrt, pel moment, qu’al creure que tocava a terra, la meva mà va posarse demunt d’un òs (òs era, no sé si de bras ò de cama), que semblava talment haverse animat pera venir a trobarme… Si fins vaig creure que’s bellugava mentres lo tenía agafat! En aquell mateix punt va sonar la primera batallada de les dotze, y llavors sí que no sé com allí mateix no vaig morirme, perque d’angunia com aquella no n’havía passat cap en ma vida, ni n’he passada may més, que puga compararshi, sinó un’altra, com sabrèu més endevant, si m’escolteu.

En fi, mitx mort de fret, perque’n feya y perque la por també’n dona, creyent que tot lo del cel y la terra me perseguía, ab un cegament de cames que no’m dexava córrer, vaig arribar a casa no sé còm.

Després de posar l’òs al peu de la capella de Sant Antoni, vaig ficarme al llit desseguida; però en tota la nit lo tremolor no va dexarme, ni vaig poder clucar un instant los ulls.

Al endemà vespre, la novena va comensarse, y del primer al últim día va ser resada ab tot fervor pels de casa meva y’ls de casa la Tereseta. Essent axí, era opinió de tots que ja no calía rès més; però a mi aquell òs cada día’m feya més angunia en poder meu, en termes de que un vespre, tot passejant, ò més ben dit, fent com si’m passegés, vaig tornarlo al cementiri, no sentint, al ferho, cap aprensió com les passades, sinó ben al contrari, trobanthi un gran consol.

Y aquest consol va anar crexent tant, que, sovint, recordantme de lo que jo havía fet ab aquella mortal despulla, me representava’l día terrible del Judici final, tal com en una prèdica nos l’havía esplicat lo senyor Rector, y ja’m veya deslliurat de l’acusació que devant de la divina Justicia lo mort podía ferme, per més que jo sapia qu’a Deu tot poderós li es possible reunir tot allò més escampat y fins refer lo que sía més desfet. Puch ben dir que llavors vaig trèurem una pena tan gran que no podeu afiguràrvosla.

III

Vuyt soldats demanavan, y entre catorze havían de sortejarse. Fòra dos d’ells, que vivían lluny de la població, tots los demés varem presentarnos a Casa de la Vila. Uns venían encongits, altres resignats a tot lo que pogués esdevenirlos; però cap tan afable y serè com jo. Ab tot, quan varen cantar lo meu nom, al traure la bola de l’urna, lo cor va donarme un saltiró, que va convertirse en fort sobressalt, al sentir que deyan:

–Soldat!– mormolavan alguns, qui ab indiferencia, qui ab certa commiseració, qui estantne content perque jo no havía volgut associarme.

¿Cal dirvos còm varem rebre aquest succés tant jo y la Tereseta com les nostres families? Era un cas que tots podíam y devíam creure possible; però (no hi havía més) estavam encegats confiant en la predicció del senyor Matíes. Llavors tot era malehir als endevinayres; però nó a la taujanería dels que’ls mantenen acudint a n’ells, en lloch de fer lo que la rahó sana aconsella per estalviarse un disgust. Tot eran planys y exclamacions que, ja se sab, may rès adoban.

En mitx de la nostra consternació, tots, fòra jo mateix, que cap remey hi veya, rumiavan com podría evitarsem anar al servey. Lo pare de la Tereseta, fins va proposar al meu, redimirme pagant la meytat cada hú dels dos; mes lo pare, que no hauría desitjat altra cosa sinó retenirme a casa, no pogué avenirshi. –Ja veus, Francesch, –li va respondre,– que tinch dos fills, y si deslliuro al un, he de fer lo mateix per l’altre, qu’a tots dos los so pare igual. ¿D’hont vols tu que trega tants diners? Sinó que’m vengués la poqueta terra que tinch… Y, llavors, tots plegats ¿de què menjaríam?– Aquesta era, com veyeu, una rahó poderosa.

La mare, plorava de nit y de día pensant que jo l’havía de dexar, pensant que trigaría a tornarme a veure, afigurantse les privacions en qu’hauría de trobarme, la subgecció y’ls perills en que la disciplina militar me posarían; y jo, al sentirla, fent esforsos per aparentar serenitat, li deya: –Mare, no feu pronòstichs, que Deu sab si axò ha de ser un be per mi y per vos, y tal podría anarme l’ofici, qu’, ab lo temps, tinguesseu un fill general.–

–Sí. ¿Què vols ferhi?– responía la mare, axugantse una llagrimeta ab lo pany del devantal.

–No cregues qu’haja sortit a parlarten pera ferte més pena, que prou m’afiguro que’n tens; ben al contrari, era per dirte que ¿quí sab si, anant a trobar a algú, encara’l noy no hauría d’anar ab les armes?

–No’m parles d’anar a trobar a ningú per aquestes coses. Ni may qu’hi haguessem anat! Hauríam ficat al noy a la concordia que’l poble ha fet, y, ara, lo que’ns passa no’ns passaría;– la mare va replicar.

–Si ja ho sé lo que vols dirme, –la coneguda replicava; –però no es a cap endevinayre hont volía que anesseu. Hi hà un senyor a Barcelona que, donantli tant ò quant (lo qu’us convingueu,) farà passar lo noy per… allò… ¿còm se diu? Per inútil. ¡Ey! no’t cregues que li fassa rès de mal; però, ab les coses qu’ell se sab, te’l traurà del tot, que may més haurèu de pensarhi, com molts y molts d’altres n’hi hà, que per ell s’estan a casa seva.–

Llavors, la mare, posantse, de sobte, tan dreta com devía anar a la seva joventut, va exclamar mitx indignada:

–Gracies, Caterina, per l’interés que’t prens; però jo may faré lo que m’aconsellas… Ja ho sé, ja ho sé que molts ho fan… Tot lo que’m digas, es veritat. Però jo, jo ¿vols que per estalviarme llàgrimes, ne fes plorar a una altra mare, tan mare com jo matexa? ¡Ah! ¡nó, nó! Primer, que vaja a soldat lo meu fill y que jo’m mori de pena, ja qu’es aquesta la sòrt nostra; però nó fer mal a ningú, que Deu podría castigàrnosen, y ho merexeríam.–

Axò ella va dir, per més qu’ho trobeu extrany. ¡Pobra mare! Deu la tinga al cel, que be deu serhi, perque de dones tan de be com ella, ja us juro jo que se’n trobarían poques!

Llavors va tractarse de còm se podría fer pera que’l servey no’m fos tan penós y pogués passarlo sens exir de Catalunya. Una parenta que havía criat a la filla d’uns amichs del General va encomanar als pares de la criatura que vegessen de conseguirho. La resposta va ser favorable, perque vaig esser destinat a escriure a la Capitanía, però axò no va poder esser perque jo no tenía lletra; es a dir, no’n sabía prou, tot just llegir en llibres d’estampa, que de lletra de mà no n’entenía un borrall, sinó que fos la dels exemples d’escriure a estudi, y encara ab prou feynes. ¡Ay! quan me recordava del temps en que més m’estimava afollar nius y cassar sargantanes qu’anar a estudi, me’n picava’l cap. Ditxós aquell que vol y pot apendre! Avuy, que ja so vell, encara pagaría un dit de la mà pera saber lo qu’alguns saben.

Haventhi aquesta dificultat, per bona composta varen dirme que veurían si’s pogués ficarme a l’artillería, y, trobant que jo tenía prou alsaria, vaig entrarhi.

No podré oblidar may en ma vida lo día que vaig anarmen. Lo pare, lo mateix que’l qu’havía de serme sogre, fent lo cor fort, m’endressavan consells a fi de que sabés entendrem pera viure fòra de casa, allargantme algun dineró; la mare, plorant a llàgrima viva, tot donantme un gros farcell de roba y coses de menjar, me deya que no dexés may de ser bon cristià, que fos obedient ab los superiors y que fes saber a casa ben sovint com me trobava; la Tereseta… Ni ho sé, ni ho sé lo que varem dirnos; no més me recordo que varem plorar forsa tots dos; que’m va dir que m’esperaría tot lo temps que fos menester; que jo li vaig prometre no estimar a cap més dòna qu’a la mare y a n’ella; que vaig rebre de les seves mans uns escapularis de la Mare de Deu del Carme… Y després d’axò, rès més sinó que tot se’m va confondre com si m’hagués caygut al damunt un núvol de plors, petons, abrassades y estretes de mà, y que vaig anarmen d’esma, sens veure tan sols ahont posava’ls peus.

Fins al cap de bella estona no se’m varen aclarir un xich les potencies. Després, arribant al primer poble, ja varem trobar altres minyons que també anavan, com nosaltres, a servir; axí mateix va succehirnos en altres llochs per hont passavam; alguns, ja eram coneguts, y essent tots joves, los qui’ns veyam per primera vegada ja’ns feyam amichs desseguida; los uns, semblava qu’animessen als altres; va anar crexent la expansió, y tots, fins jo mateix, baladrejavam y reyam. No sé’ls demés si ho feyan de cor; jo sí que puch dirvos qu’ho feya morintme de sentiment.

No us parlaré d’allò d’entrar en caxa, del acte de jurar les banderes, ni de com vaig apendre l’exercici, perque tots vosaltres, qui més qui menys, sabeu prou lo que s’hi fa y s’hi troba; no més vos diré que jo no podía avenirme ab aquella vida. Lo menjar que’ns davan, no’l podía fer passar; no perque’l trobés molt dolent, sinó perque jo, avesat als cuynats de la terra y a la netedat ab que los feya la mare, tenía angunia no més de veure’l color del rancho, y la bruticia que duyan los rancheros. No parlèm ja del dormir, que’m feya quasi tanta aprensió com lo altre. Però lo que’m repugnava més, lo que’m feya més pesada semblant vida era haver de sentir renechs a tota hora y haver d’estar sempre al aguayt a causa dels lladronicis que continuament succehían, dels que, ab tot y la meva vigilancia, més d’una vegada vaig haver de sufrirne les conseqüencies.

Les poques estones que tenía de passeig, de rès me servían, perque no trobant companys que fossen del meu jayent, havía d’anar sol, y axò poch gust me donava. Lo que més me distreya, axò m’ocupava bon xich, era la neteja de roba y armament; y jo hi tenía molt punt.

Bé calía tenirnhi, perque’l ser soldat llavors era ben diferent d’ara. Lo canó y totes les demés pesses del fusell havían d’estar sempre com un mirall, lo mateix que’ls botons y altre llautó que duyam; al cap, nos hi feyan portar un gros morrió fet de sola, y al coll, nos hauríam ben guardat de posàrnoshi aquestes tiretes de roba planxada que’ls soldats gastan avuy día; un corbatí de pell enterca era lo de lley, y ja us asseguro que axí, l’home qu’anés més encorvat perdía’l vici y’s posava dret com un bastó per tota la seva vida. Y s’havía d’anar llest y cumplir be, perque, altrament, los cabos tots duyan vara de frexe y, per ferla servir, no anavan ab gayres cerimonies.

Jo, crech que seré un dels pochs que pugan vantarse de que ningú’ls haja pegat may estant al servey. Sempre vaig fer lo possible pera no merèxerho, que ja es una gran cosa; però, ab tot, crech que no me’n haguera escapat sempre, a no ser que’l sargento primer, ja al vèurem, va semblar com si’m dugués certa voluntat.

Jo desseguida vaig correspòndreli, perque, mal m’està’l dirho, so agrahit: al conèxer no més qu’ell desitjava ò havía de menester alguna cosa que jo pogués, no li calía pas dirmho, perque, adonarmen y ferho desseguida era tot hu.

Era’l tal sargento un andalús alt y sèch, que duya un bigotàs negre. D’un cap de día al altre, tenía’l cigarre a la boca; parlava poch, però (no sé què ho feya) axí qu’obría’ls llavis, per forsa jo havía de riure. Y’l cas es qu’ell ab ningú tenía tanta conversa com ab mi.

May he sabut explicarme’l perquè de semblant inclinació. Jo, ab prou feynes entenía’l seu llenguatge, y lo qu’es parlarlo… ¡Ay, ay! Vos haguerau fet un tip de riure sentint com li contestava. No sé, ’l castellà es una cosa que may he pogut arreplegarla, y, sempre que vull dirne algun mot, sembla que se’m entravessa a la gola y que, quan va a sortirme, ’l mastego.

Quan me veya trist, solía dirme, ab lo tò escayent y graciós que li era propi:

–Anímat, muchacho, que un joven como tu no ha d’estar may trist. Lo servici es una cosa pesada pels hombres que no valen rès; pero tu, qu’ets buen mozo y tens talento, hi faràs carrera, si vols. No vull dirte que llegues a general; però sí que si creus los meus consejos, passaràs vuyt años que no te’n adonaràs, y després encara’t sabrà greu de dejar l’uniforme. Tu, fumas siempre cigarrets de paper. Donchs, podrías fumar puros, si volías, y llevar a tota hora una pesseta al bolsillo. Sí, senyor, jo ho dich. No més que te’n vayas al mercado y comenses a tirar flores a las criadas que van a comprar, ja tens tot lo que vols: salchichón, fruyta, dinero… y algo más todavía.–

Aquest algo más, ell me’l explicava com la cosa més senzilla del món, y, al posarli jo’ls reparos a que me obligavan los sentiments de cristià y home de be, ell me responía: “Déxa t de escrúpols, y adelante, que las mujeres son todas unas grandíssimas… etcétera, etcétera”.

Per tot, generalment, lo sargento Robles era un bon home de cap a cap; però, tractantse de faldilles, l’haguerau vist fet un dimoni. Heus aquí la sola tara qu’ell tenía, que ja es una tara prou dolenta.

Com més lo sargento Robles me aconsellava que’m donés a la vida alegre y lleugera, més feya jo’l propòsit d’apartarmen y en major grau sentía l’anyorament del poble y de tot los meus. Me ficava al llit pensanthi: al adormirme, somniava’ls llochs y les persones dels succesos de ma vida de jove y de noy; y, adormit y despert, sobre tot a la nit, me figurava veure a la Tereseta dins de la seva cambra, ab lo cabell ros dexat anar, la seva cara d’àngel, plorosa, y no podent adormirse de cap manera; ò’m veya dintre la cuyna de casa, ab la mare molt més revellida qu’abans, lo pare assentat al escó tot trist y mon germà en un recó sens gosar dir una paraula per respecte a la tristor dels pobres vells. ¡Ay! quín sentiment me dava allò! Semblava que m’arranquessen les entranyes.

Lo meu humor no era’l més a propòsit pera ferme amichs entre joves, la major part d’ells axalabrats; ben al contrari, servía pera que tots me guaytessen de rehull, lo que sempre sol contribuhir, per poch que hi ajuden les circunstancies, a fer néxer malesvolenses.

Heus aquí, donchs, que, no sabent de quina manera mortificarme, a la hora de ficarnos al llit, adonantse dos (los més poques vergonyes entre’ls que hi havía) de que jo y un altre qu’era gallego y’s deya Pombo, nos senyavam, varen armarnos un tolle, tolle, que, si som en altre lloch, prou acaba malament.

Varen comensar ab bromes disfressades; després, veyent que no’n feyam cas, ja les tiravan directes; al cap d’un xich, maltractantnos; y seguint axís y anantlos ajudant algun altre brètol ò ximple com ells, jo vaig perdre la paciencia y’ls vaig plantar cara, fins que, per forsa’ns varen fer callar; però d’insults y de renechs a nosaltres, als escapularis meus y a la medalla que duya en Pombo, ne varen caure una ruxada.

D’aquí va venir que’ns fessem amichs jo y’l gallego. Desde llavors, sempre anavam junts y feyam llinatge a part entre’ls demés de la companyía. Encara’m recordo de que una nit qu’estavam de guardia, ajaguts a n’al tauló del armer, ell, que ja hi era feya més d’un any, va explicarme d’un soldat que servía ab ell y va ser passat per consell de guerra y fusellat, no’m recordo per quina feta; lo que sí tinch present es que vaig quedar esferehit sentintho, tant era lo que va especificarho y m’ho va pintar al viu.

VII

Al dirvos que vaig entrar a l’artillería, m’he descuydat d’afegirhi que vaig esser artiller de plassa.

Lo nostre quartel era a les Dressanes, y d’allí a tot’hora del día, mentres no estigués de servey, me n’anava a Muralla de mar, ò Rambla amunt, ò allí ahont més be m’aparexía, gracies a la llibertat que, a mi no més, me donava’l sargento Robles.

Devegades, al matí arribava fins a la Bocaría, y allí sempre veya assistents festejant minyones, en sa major part, cuyneres de cases de senyors. Jo anava observant lo que passava, punt per punt, qu’era lo mateix que m’aconsellava’l sargento; però a mi allò no’m feya cap gracia y fins ho mirava ab disgust.

Mirèu com venen les coses. Un diumenge a n’aquell’hora, passanthi ab en Pombo, ell, qu’era tan minyó de be, però no axut com jo, veyent a dues minyones de servey qu’anavan aplegades, va comensar de tirarles flors a estil de soldat. Elles, se reventavan de riure, y jo, no sé com va esser, que vaig dexar anar també alguna brometa, a la que una de les noyes, alta, fresca y axerida, va respondre:

–Si’ls pobles son lluny, les persones s’acostan tant com volen. ¿Quí sab si vostè y jo encara arribarèm a ser marit y muller?– vaig atrevirme a aventurar sens tenirne cap pensament.

Y, posantme jo al seu costat y’l gallego al de l’altra, varem acompanyarles una estona seguint la conversa en lo mateix to, fent prometre jo a la meva parella qu’al endemà a la matexa hora’ns trobaríam.

Després, en Pombo va dirme que ho dexés córrer y no m’emboliqués, qu’ell, per sa part, feya alguna broma quan s’esdevenía, y, acabat de dir, acabat d’oferir; però jo, en lloch de creure a qui be’m volía, comensant a agradarme aquella aventura, vaig explicarla al sargento, y d’aquí va venir tot lo mal. No podeu afigurarvos l’alegría que va tenirne, ni jo vull dirvos los mals consells que’m va donar aquell home, que sabía prou lo qu’a n’ell mateix li costava’l viure de tan mala manera.

VIII

Al endemà, a l’hora convinguda, jo era al punt designat. No va ferse esperar gayre la minyona, que, al veurem, va posarse a riure. Rihent y bromejant, vaig seguir dihent que la estimava y voldría casarme ab ella en acabant lo servey, y, bromejant y rihent, ella va respondre que, si jo anava de veres, ella s’hi avenía. Mentres va comprar, jo la seguía, y, en estant llesta, varem exir de la Plassa, anant Rambla avall fins al peu del carrer d’Escudellers, hont, després de ratificarli’ls meus suposats bons intents, varem dexarnos, donantme ella, al ferho, com a penyora del afecte que’m duya, una pesseta.

En arribant a les Dressanes, vaig ensenyar la moneda al sargento, explicantli tot per pesses menudes com havía anat, fentli saber, entre altres coses, que la minyona’s deya Susagna y que tenía molt costum de dir “¡oydà!”, exclamació usada a la terra d’ella, y que jo vaig desxifrarne’l sentit al andalús de la manera que vaig saber.

Després de darme la enhorabona, ell va alentarme a seguir endavant, ajudantme, a semblant fi, ab los seus consells, si l’un dolent, l’altre malvat.

Y jo (vergonya me’n dono ara), jo’ls seguía al peu de la lletra, tant, qu’en Pombo va anar apartantse de mi perque, no escoltant les amonestacions d’ell, cada día anava tornantme més desvergonyit y fins ja simpatisava ab aquells brètols que, no gayre temps enrera, s’havían burlat de la devoció meva y del gallego.

Llavors, ja no m’atormentavan aquells esclats d’anyoransa, ni venían a entendrirme’l cor de nit ni de día la memoria de ma terra, de mos pares, ni de la Tereseta. Passava molt de temps sens recordarme de que al món fossen, y no’ls escrivía fins qu’ells s’havían quexat amargament del meu oblit.

Y no us creguèu que jo’m trobés felís ni sentís cap ratxada de benestar obrant d’aquesta manera; al contrari, vivía desficiosament, rosegat per la consideració del mal que feya, però ab dalè, ab febre per distingirme fent més mal encara. Era que, a cada atreviment meu, a cada nou pas que dava en lo mal camí, a cada nou present que rebía de la pobra Susagna, en Robles exclamava satisfet:

–¡Oydà!– exclamava jo un día, trobantme ab lo sargento, al venir del festeig.

Però valdrà més que vos ho diga tot en català, perque cada vegada que vull parlar com lo sargento (m’ho conech,) desseguida m’entrebanco y tot ho desgracío.

–Molt y bo!– vaig innovarli. –Que, després de tant pregar a la Susagna pera que’m dexés entrar a casa seva, avuy hi ve be. Los seus senyors seràn fòra fins demà al mitx día, y, si vostè vol, avuy dinaré ab ella.

–¡Uidá!– cridava en Robles, trasportat d’alegría. –Vés, home, vés y no tornes fins al vespre. L’enemich se t’entrega ab armes y bagatges… La plassa es teva; ocúpala al moment. ¡Uidá!–

En aquell mateix punt, un tinent barceloní, que’s deya don Joan de Solanes, va cridarme pera qu’anés a dur una carta a la seva promesa, que vivía a Sant Gervasi.

Renegant entre dents (perque jo havía progressat tant que fins ja renegava,) vaig empendre’l camí, y malehint la carta, qui l’havía escrita y qui l’havía de rebre, vaig arribar a la casa. Un cop vaig serhi, tot era tancat, no hi havía ningú… Fins al cap d’una hora, los senyors no varen venir.

Entregat lo paper, y, sabent que no havía d’esperar resposta, a paso redoblado, com diuen los militars, vaig tornarmen, y, al ser a Barcelona, sens cuydarme de dir al oficial que ja estava servit, sens acostarme pera rès a les Dressanes, en sent a la Rambla, vaig trencar pel carrer dels Escudellers.

M’enfilo corrents escala amunt de la casa, y, deturantme al segon pis, truco ab la campana, tan fort, que no sé com lo cordó no va trencarse. Al veurem per la rexeta, la Susagna obría tot seguit la porta, exclamant ab l’alegría franca que li era natural:

–Ay! gracies a Deu! Èntra, èntra; però no fassas tant brugit, que’ls vehins podrían adonarse de que no estich sola, y, sabent que son fòra’ls senyors… ¿Però com es qu’has trigat tant? Jo, esperante, no he dinat tampoch. Ja’t dich que m’has fet passar una angunia!

–No ha sigut culpa meva si no he vingut més d’hora;– li vaig contestar. –Axís se reventés qui n’es la causa! Ja veuràs lo que m’ha succehit.–

Y vaig explicarli francament, tal com era. De tot lo que fins llavors li havía parlat, potser aquella va esser la única cosa en que no hi hagués mentida.

Mentres tant, ella posava la vianda a taula y, assentantnos tots dos, comensavam a dinar. ¡Quín dinar! Una cosa propia de gent mancada de judici, com nosaltres eram: compost tot de fregits y llepoleríes, sens ni un sol d’aquells plats ab que comensa un àpat tota persona mitjanament ordenada.

Però a mi allò va agradarme en extrem. De beefteachs, de costelles arrebossades, ni de grasoletes a la… no sé còm, jo no’n menjava may. De pernil sí que’n havía menjat, però ja feya temps que, ab tot y agradarme en extrem, a penes algun cop ne tastava. ¡Ay! llavors me’n veya al davant una gran llesca, magre, sens un fil de gras, y tota, tota, tota ella a la meva disposició.

Lo cor m’esclatava d’entusiasme boig devant d’aquell festí. Menjava, bevía y enrahonava llargament, mirant ab ullades cobdicioses a la Susagna, qu’ab son aspecte senzill y obert, la ufana graciosa del seu cos y’l blanch y sanitós color de la seva cara, ’s presentava al meu desitx com una fruyta regalada y temptadora. De tant en tant, li tirava alguna molleta de pa, y ella se’n reya; després, fins vaig atrevirme a dar un pessiguet a un d’aquells brassos hermosos y arrodonits; però ella, encara que, sens dexar, perxò, de riure, va dirme que tingués prudencia, ò, sinó, ’m faría marxar y may més me donaría entrada.

–Bèu y ménja de tot tant com vullas,– m’advertía; –però tíngas enteniment, sobre tot. ¿Lo pernil t’agrada forsa? Donchs, ménja, que encara n’hi hà més. Després, te donaré confitura y vi ranci… ¿Què més vols? Vaig al rebost a cercarho.–

Era una estada no gayre ampla, però bastant fonda, que no més rebía l’ayre y ben poca claror per una xica finestra coberta ab filat. Per terra, arrimats a la paret, hi havía sachs de patates y llegums; al fons, una gerra d’oli y tres botetes de vi; ampolles y pots de varies conserves en prestatges; y penjant del sostre, dos pernils, l’un d’ells ja encetat.

–Tàsta aquest vi;– proposava la Susagna, omplintme un got d’una de les botes.

–¡Quina cosa més rica!– vaig exclamar, després de beure, perque, en efecte, era bo.

–Ara, dónam lo ganivet pera tallar un xich més de pernil. Me’l guardaré per demà;– li demanava.

De rès va servir l’advertencia, perque, anant jo de boig, com anava, lo ganivet, lliscant, va ferme un tall de no gayre consideració, però bastant llarch, a la mà esquerra.

–¡Ay! ¡t’has fet sanch!– gemegava la minyona, veyentho. –Vína, vína, que t’hi posaré bàlsem y…

–¿Que bàlsem ni altre remey? ¡Si’l meu remey ets tu!– vaig replicar, encès per la beguda y la mala passió qu’envers ella’m dominava.

Llavors, vaig agafarla per un bras y per la cintura, tan fort, que vaig obligarla a llansar un crit, del mal que li feya. Ella, tenía bastanta forsa; però crech que li mancava’l coratge pera resistirse; mes, de sobte va donarli la victoria un brugit que’ns va esglayar a tots dos: la campaneta de la porta sonava desesperadament.

–¡Ay, pobra de mi!– sospirava ella recobrant la llibertat. –Lo senyor es aquí. No’t mogas.–

–La senyora’s troba malament, y hem hagut de tornar a corre-cuyta;– vaig sentir com la matexa veu deya. –Fés lo llit desseguida… ¡Ah! Donchs, si’l tens fet, vés, vés a avisar al metge. Cúyta, bona minyona, no’t torbes.–

Immediatament, s’obría y’s tancava la porta del pis; després varen arribar a mes orelles uns gemechs de dòna y un trepitx pausat que va anar perdentse, perdentse cap dins; y ja no vaig sentir rès més.

Jo esperava ab ànsia vivíssima que la Susagna tornés, pera recobrar la llibertat y anarmen al cuartel desseguida. Se feya tart, comensava a ser fosch. Lo sargento podía dirme qu’abusava de la franquesa que’m tenía… La Susagna no venía pas: y’l neguit me matava, pensant, ademés lo que podría succehir si, per etzar, al senyor se li ocorría anar a traure del rebost algun elixir qu’hi tingués, vi ò ¿què sé jo? per la malalta.

A tot axò, lo cos me pesava com si fos de plom: lo cap se m’enterbolía de tal manera, que vaig tenir d’assentarme recolzantme en un sach d’aquells; y posat axís, en un instant vaig perdre’l món de vista.

No sé quant temps deguí estarme d’aquesta manera; lo que sí’m recorda es que vaig sentirme una estreta forta a cada bras, y al descloure’ls ulls, un flam viu m’obligava a tancarlos. Al mateix temps, una veu rugallosa deya en castellà:

Llavors vaig veure ab esglay que me tenían agafat dos de la policía, qu’un municipal me treya’l machete y un sereno s’ho mirava fentlos llum ab lo fanal. Jo, tremolava com la fulla al arbre, sens tenir esma ni de dir un mot.

–Àlsat!– va ordenarme també en castellà un d’aquells dos homes, –y dígans ahont son los altres.

–¡Ah! ¡es a dir qu’ho haveu fet no més vosaltres dos, tu y aquella bona pessa!– observava ab ironía’l polissont. –Bé, ja s’aclarirà axò y lo demés.–

Y, sonant un xiulet que duya, al moment va comparèxer un altre del mateix cos, que rebía la següent ordre del qui l’havía cridat:

–Vés a avisar al Jutge a les Dressanes tu tot sol. Mentres tant, que’ls altres no’s mogan de la porta del carrer.–

Jo m’havía dexondit una mica, y, extranyat de lo que’m passava, vaig tractar de saber allò què era. –“¿Per què m’agafan axís?– los preguntava. –¿He fet algun mal, per ventura?” Però ells no’m responían sinó burlantse de mi, y amenassantme, me feyan callar. Després d’estarme una estona sens dir paraula, per fi’m trobava sorprès veyent entrar a un coronel, dos ò tres oficials y una companyía de soldats ab lo cabo, tots, com jo, d’artillería.

Llavors, lo polissont que dava ordres, dexantme en poder del altre y del sereno, va surtir a rebre al coronel, un senyor alt que duya pera y bigotis molt llarchs y blanquinosos. Enrahonavan una estona com de xiu xiu, y, després, lo militar venía fins a nosaltres.

–¿A què has vingut a n’aquesta casa?– interrogava en tò decidit, encara qu’ab veu tremolosa.

–Jo he vingut per fal·leres de jove, no més. Estich en relacions ab la criada, y avuy, que’ls senyors eran fòra, he dinat ab ella; però, no sé còm, m’he adormit, y…– vaig provar d’explicarli; però no’m va ser possible acabar, perqu’ell m’interrompía de la següent manera:

–¡Fal·leres de jove! ¿Eh? ¿Ahont sont les víctimes?– va afegir, dirigintse al que m’havía pres.

Quan vaig sentir la paraula “víctimes”, lo cor va darme un salt. ¿Però qu’era allò comparat ab lo que venía? Varen ferme anar més endins, y encara tremolo pensant en lo que vaig veure. En una arcoba, damunt del llit, geyan un home y una dòna vells en actituts violentes, sens donar senyals de vida y cuberts de sanch. Als peus del llit mateix, un de policía y dos municipals feyan esforsos per retornar a la Susagna, qu’era a terra, perduts los sentits. Los mobles y les robes, estavan en gavell desordenat.

–¡Deu meu! ¡axò es espantós!– vaig cridar a la vista d’una desolació com aquella.

No vaig poder respondre: la veu se’m va nuar a la gola; no sabía lo que’m passava.

Y, per més que varen fersem preguntes y més preguntes, encaminades a que’m confessés autor d’aquells crims, no vaig saber dir més que aquestes paraules:

Un polissont va traures una corda, ab la que va agarrotarme’ls brassos per darrera. En mitx de la quietut de la nit, axí’l cabo y’ls soldats me feyan anar a les Dressanes, dexantme tancat en una presó estreta, humida y fosca.

XII

Assegut en un recó d’aquella cofurna, no distingía lo que’m voltava ni rès; solament, alsant la vista per entre’ls ferres de la espessa rexa, veya la lluna, que brillava en ple sens enviarme la més xica resplendor. La quietut que regnava, era la propia de semblant hora, interrompuda no més pels passos del meu centinella, la muda d’alguna guarda y’l suau brugit del mar que besava’ls murs d’aquella fortificació antiga.

Ple d’espant y d’estranyesa per lo que’m succehía, ple d’ansia y de temor per lo que, tal vegada, me’n pogués venir, se capdellavan en mon cervell una munió d’idees qu’a mi mateix me semblavan desvaris, que me donavan un torment infernal, y que, per més que m’esforsava en allunyarles, me perseguían sens donarme repòs. De sobte, un xirich suau que’s sentía, va cridarme l’atenció; després, vaig percebre a prop meu un fregadís de roba; per fi, sonava un raach d’encendre un mixte. Lo mixte flamejant me feya distingir una figura humana encenent una candela. Un cop encesa, vaig conèxer a la persona arribada.

–Jo rès, senyor sargento, rès de mal. Pot creurem ben be;– vaig respondre.

–¿Y aquell home y aquella dòna morts inhumanament a ganivetades? ¡Ah! may hauría cregut de tu una cosa semblant;– afermava, espantat, l’andalús.

–¿Y donchs, què?– ell insistía. –¿Per ventura no has dexat de comparèxer a la llista pera consumar lo crim, trobantse les víctimes entregades al sòn?

–Nó, senyor; no hi hà tal cosa. Si jo no he vingut a dormir es perque’ls senyors de la Susagna, que havían de tornar al endemà, han arribat al mateix día. Jo era al rebost, y allí m’ha tancat la Susagna. Havía begut molt, y m’he quedat adormit…

–Y, es clar, ab l’enteniment torbat per la beguda, has fet aquestes barbaritats;– deduhía’l sargento. –No podía ser d’altra manera, perque tu, estant serè, foras incapàs. ¡Quína llàstima! ¡quína llàstima!–

Jo protestava de la meva ignoscencia; però, ell, no dantse per convensut, afegía:

–La circunstancia d’estar begut pot salvarte la vida, que d’un presidi molt llarch no te’n escapas, y pots estarne content.

–Que’m maten, abans de durme a presidi!– vaig exclamar. –Jo no so cap malfactor.

–No acabaríam may;– ell tornava. –Però, sía com sía, lo cas es que jo, estant ben nèt de culpa, puch exirne compromès per haverte donat ocasió dexante surtir a fòra. Y ¿no fora una llàstima, digas, que jo n’hagués de sufrir les conseqüencies?

–Estíga tranquil,– vaig assegurarli,– que baldament hajan de durme al patíbul, jo no’l comprometeré de cap manera.

–Fésme aquest favor, per Deu;– continuava suplicant, –que, sía com vulla, aquí tens sempre un amich que t’ajudarà en lo que puga. Demàna, demàna tot lo que necessites.–

XIII

La fosca va anar desaparexent, donant pas a una claror escassa. Llavors venían un cabo y quatre soldats ab bayoneta calada, ordenantme que seguís, y, posat entre mitx d’ells, vaig esser conduhit al cuarto de banderes. Varen presentarme al cap d’avall de tot, al peu d’una paret d’hont penjava un retrato d’Isabel segona y hi havía una porció de militars asseguts darrera una gran taula, y, dret, a un cantó, lo meu sargento.

Després de saludar jo militarment, com estava avesat a ferho d’ensà que duya uniforme, lo qui d’ells seya al mitx, qu’era’l coronel de la nit passada, ’m va preguntar:

–Nó, senyor;– deya jo, mentint, a fi de no comprometre al que, sens volerho, era la causa de que jo me trobés en aquella situació; –vaig anarmen sens permís.–

Llavors, en Robles, asserenantse, m’enviava una mirada d’agrahiment. Ho vaig conèxer.

–Lo de passar la tarda en companyía de la minyona ab qui tinch relacions;– contestava resolut.

Jo. –Dinar junts aquell día, aprofitant la ocasió d’esser los senyors a fòra.

Jo. –Perque, quan més confiats estavam, varen arribar los senyors, y jo, esperant que la noya m’obrís per anarmen, vaig adormirme allí mateix hont me varen trobar.

Ell. –¿Y, desd’allí, no va sentir, no va entendre rès de la mort dels senyors d’aquella casa?

Llavors, los militars se miravan los uns als altres remenant la testa, com volent dir que jo mentía.

Llavors, voltada de soldats, com jo havía vingut, comparexía la Susagna. Duya embullats los cabells, lo mocador endevant, la cara morada: talment, no semblava ella matexa.

Lo president, va ferli preguntes, encaminades al fi mateix del meu interrogatori; però en và: desde’l comensament, ella arrancava un gran plor, y, ni ab amenasses ni ab prechs, va ser possible ferli dir una paraula.

Trobantse ab semblant dificultat, llavors lo Jutge, ensenyantme un ganivet de cuyna, tornava a preguntarme:

Jo. –No puch ben assegurarli, perque mentiría, tal vegada. Tu, Susagna,– vaig fer, dirigintme a n’ella, –¿sabs si aquest ganivet es de la casa hont servías?–

–¡Nó! no he mort may, may, a ningú! ¡Es mentida! ¡es mentida!– vaig cridar com un boig.

Y vaig seguir cridant, dihent improperis y malehint, en termes de que’ls senyors de la taula, després de mirarse com volent dir que semblava mentida la nostra tossunería en no confessar la culpa, varen donar ordre de que’ns traguessen d’allí.

XIV

Poca estona després, vaig veure entrar a don Joan de Solanes dins de la meva cofurna.

–Ja va cumplirse’l seu encàrrech;– cuytava a ferli saber. –No’m varen dar resposta, y…

–Ja ho sé, ja ho sé;– contestava bondadosament don Joan. –No’m fa pas venir aquest assunto, sinó un altre de molt interessant. Lo tribunal m’ha elegit defensor de vostè en la causa que se li segueix per lo d’aquesta nit, y, com desitjo fer tot lo possible pera que no li cayga tot lo rigor de la lley al demunt, vinch a fi de que vostè m’entere de com va succehir lo fet.

–Jo no’n sé ni una paraula. Lo qu’he dit devant del tribunal es la veritat;– vaig assegurarli ab fermesa.

–Home, no sía criatura;– me pregava ell. –A mi pot dirmho en confiansa, que no so’l seu fiscal ni’l seu jutge; so’l seu defensor! No vinch a averiguar lo crim pera castigarlo, sinó pera veure si hi hà, en la manera com va ferse, alguna circunstancia en que puga agafarme pera que no li dongan tanta pena. Crègam, no sía plaga, que vostè ha tingut la desgracia, a causa d’estar la plassa en estat de siti, de caure baix lo poder d’un tribunal militar. ¿Vostè sab axò lo que vol dir? Donchs, significa que no li cal perdre temps, perque’ls jutges militars van depressa, y, si no cuytem a pendre les providencies necessaries, quan vostè’s convence de lo qu’ara li dich, potser ja sía massa tart.

–Tot lo que vostè vulla,– concedía jo abatut; –però no puch sinó relatarli tot lo que vaig fer desde que vostè va enviarme a Sant Gervasi fins al punt en que’m varen agafar.–

Llavors vaig contarli tot, sens amagar, per més que’m fes vergonya, los mals intents qu’envers la Susagna duya.

–Si, be,– lo tinent observava; –però vostè no resa un mot de lo principal, qu’es de lo que’s tracta. Dígamho a mi, que serà (li juro) com dirho al confés. Jo, llavors veuré’l partit que’n puch treure, y, entre lo qu’a mi se m’ocorre y, prenent peu de les declaracions del sargento, molt serà que no puga adobarhi alguna cosa. Poch sab vostè’l favor que li fa tot lo qu’ha dit lo senyor Robles.

–En aquest punt, ni ell ni altra persona poden dir rès contra meu. N’estich ben nèt, don Joan;– jo li assegurava.

–Si hi hà probes les més convincents de que vostè y la minyona son los que varen fer les dues morts, ¿còm vol que de rès puga servirli negar d’una manera tan oberta?– va insistir lo tinent.

–Cap proba certa ni justa pot haverhi, perque la veritat es que so ignocent de tot;– vaig exclamar.

–En fi,– don Joan barbotegava ab disgust, –serà lo que vulla Deu; y de lo que succehesca cap culpa’n tindré jo, perqu’hauré fet tot lo que estava al meu alcans.–

Jo anava passant de sorpresa en sorpresa, y, en mitx de lo que m’axafava’l pes de tan gran acusació com tenía al demunt, jo no sabía treurem del pensament aquesta idea: “¿quan y per què hauràn posat a Barcelona en estat de siti?”

Ja era ben cert que s’aniría depressa en aquell assunto, perque poques hores varen trigar a portarme novament al cuarto de banderes devant dels meus jutges. Se veya, llavors, ademés a cada cantó d’estrado, una tauleta; darrera la una, seya don Joan y a l’altra hi havía un oficial que vaig pensar si sería’l defensor de la Susagna. Ella, la pobreta, també era allí; però en un estat que feya pena de veure, haventla d’aguantar, ab tot y estar asseguda, perque una basca li venía darrera de l’altra. Axís que jo vaig serhi, lo president va dirigirnos la paraula a tots dos:

–Ja’s veu, tot es inútil;– observava un dels senyors. –Se creuen que negant, no tindràn càstich; però ¿còm poden tal cosa presumirse? Totes les aparenses los condempnan a n’ells. ¿Podría creure ningú de bona fè que alarmantse’ls vehins de la casa, al sentir lo brugit qu’hi havía en lo pis, ells dos, que hi eran dintre, no sentissen rès? Vaja, axò es tan clar que més no pot serho.

–Y, ademés, si no hi hagués altra proba,– afegía un altre, –míren: ell encara porta una mà bruta de sanch, y de sanch també es la taca que du ella al gipó.–

Tots al plegat varen mirarnos y quedavan convensuts. Jo, de prompte, vaig trobarme sorprès y vaig guaytarme la mà. Ni m’havía recordat més del tall que vaig ferme estant al rebost.

Llavors vaig explicarlos com aquella sanch era meva, y que, igualment ho era la qu’ella duya, donchs, agafantla pel bras, li havía embrutat lo gipó. Fins vaig ensenyarlos lo tall… Tot va ser inútil: varen creures, llavors, que, al resistirse les víctimes, m’havía jo ferit ab la matexa arma que duya pera sacrificarles.

Va venir la hora de que don Joan parlés, y va ferho d’una manera admirable. Comensava dihent que tot lo qu’en contra meu s’havía exposat no eran més que suposanses, y que, no haventhi probes ben evidentes, cap justicia pot condemnar a ningú: –A més– va dir –¿no pot ben esser que, com ell declara, torbat pel beure, s’hagués adormit de tal manera que no sentís ni’l soroll més fort? En quant a la ferida, jo demano al tribunal que la fassa regonèxer per homes competents; ells diràn si ha sigut rebuda ab violencia ò per casualitat.– Seguía, després, notant los bons informes dels meus superiors, y, finalment, va demanar que m’absolguessen.

XVI

La defensa qu’havía escoltat de boca del senyor de Solanes, va dexarme ple de satisfacció, perque era justíssima y’s comprenía qu’ell estava ben convensut de les rahons que volía fer valdre. Oh, sí, prou feyan endevinarho aquell tò resolut en qu’ell va explicarse y’l foch de sa mirada que semblava llampegarli a través dels vidres de les ulleres… Era ben segur que m’absoldrían; no me’n cabía dubte.

Tan cert n’estava jo, que fins creya que venían a posarme en llibertat quan, aquell mateix vespre, sentía obrir la porta, sobre tot al veure que, dels arribats, lo qui anava a la davantera, duya un paper. No sé quins devían esser, perque jo no estava en mi, y de rès vaig adonarme sinó que, a la llum d’un fanalet que duyan, lo del paper llegía, nó l’absolució, sinó la meva sentencia.

–¡Sentencia! ¡pobre de mi! ¡sentencia!– vaig cridar fòra de seny, adolorit, com si un llamp m’hagués travessat per tot lo cos.

Y va llegirsem una relació del crim ab les circunstancies que s’hi acompanyavan, explicant lo ocorregut fins en les declaracions. Després, se seguía dihent: “Considerant tal y tal cosa, considerant tal y tal altra, vists los articles tants y quants de la lley…” En fi, que com a autors d’aquells atentats, se’ns condempnava, a mi y a la Susagna, a la pena de mort.

Jo’m pensava ben be perdre’l judici. Vaig protestar, vaig malehir; no sé pas lo que surtía en aquells moments de la meva boca.

Però’l capellà del meu regiment va apaybagarme fentme recordansa de que Deu m’havía dat un’ànima ab lo fi de conduhirla a la Gloria celestial. Des de llavors, vaig tenir pena, sí, una gran pena; però vaig dexar enterament tota idea d’ira com a cosa contraria a la meva salvació.

Ab tals disposicions, assistit pel ministre de Deu y custodiat pels que havían vingut a anunciarme la trista fi que se’m destinava, vaig ser dut a la capella, hont quedavam sols lo capellà y jo. Tot seguit vaig confessarme, assegurant al confés qu’en rès me remordía la conciencia, tocant a la mort d’aquells desgraciats vells. Jo crech que’l sacerdot va creure en la sinceritat de la confessió meva, perque va invitarme desseguida a la comunió, que jo vaig rebre fervorosament. Des d’aquell punt, vaig sentirme un consol que’m dava una fortalesa d’esperit que abans no tenía.

Ab tot, del cos estava aclaparat, y vaig ajaurem al llit que m’havían dut a la capella. Al mateix temps, venía a visitarme don Joan de Solanes.

–M’encarrega dirli’l senyor Robles,– me feya saber, –que demane tot lo que necessite ò li vinga de voluntat. Ell hauría vingut a veurel; però no’s troba gens be, y es perxò…

–Sí, senyor, ja ho comprench,– vaig fer jo, prenentli la paraula. –Pot dirli que li estimo molt y que, si ve’l cas, no dexaré de molestarlo.

–Crega que’l bon home te un gran sentiment de lo que a vostè li passa;– afegía. –¿Que’s pensa qu’ha treballat poch en favor de vostè? A mi, no m’ha dexat a sol ni a ombra, pregantme, suplicantme que fes tot lo que pogués en la defensa. Jo li asseguro que hi he fet tot lo que sabía.

–Ja ho he vist. No podría may pagarli l’interés ab que ho ha dut. ¡Que Deu los ho pague a vostè y al sargento!– exclamava jo, agrahit, cayentme les llàgrimes cara avall. –Però ¿vostè’m creu també culpable, com los altres me creuen? –afegía.–

Ell, va semblar com si’l torbés un xich la meva pregunta, y després de mirar a un cantó y al altre, va dirme baix a cau d’orella:

–Nó, vostè es ignocent. Compadèxi a la justicia dels homes, que devegades té una vena als ulls.

–Don Joan, no’m negue un favor, l’únich favor que li demanaré;– vaig implorar commogut. –¡Una abrassada! ¡Per Deu, una abrassada!–

Sens esperar que tornés a dirli, va llensarse al meu demunt, tirantme los brassos al coll, estrenyent lo meu pit contra’l seu y barrejant ab les d’ell les meves llàgrimes. No sé si estaríam gayre axís, perque no vaig adonarme de que’l tinent no hi era fins que va sentirse’l redoble d’un timbal y’s presentava una professó d’homes vestits ab cucurulles portant enlayre un Sant Crist tapat ab una glassa negra.

–Ja ha vingut l’hora, germà. Demàne a Deu la resignació y’l coratge que necessita en aquesta ocasió suprema;– lo sacerdot m’advertía.

Vaig empendre la marxa agafat ab ell, perque quasi no podía tenirme. Pel camí, tot besant la creu que’l capellà’m donava, ohía fervorosament les piadoses exhortacions que ell me feya; y pensant qu’en tals moments hauría volgut aprop meu al piadós vellet qu’en lo meu poble va batejarme, ensenyantme, després, d’esser cristià, ’m venían al devant, afligintme més y més, la meva terra, la mare, ’l pare, la Tereseta, mon germà, y tot, tot lo qu’en aquesta vida havía estimat més.

Però, tractant de desvanèxer semblants imatges, m’acudía al esment la meva companya d’infortuni.

–Demànel de tot cor a Deu,– m’aconsellava. –Déxe tot pensament de coses terrenals, y fíxel no més en lo que pot salvarlo.–

En aquest punt, baxavam a un dels fossos que llavors hi havía a la fortalesa. Quan varem serhi, ’s posava en ordre la tropa, y tenint jo a la vista lo Sant Crist que duya la congregació, feyan posar en ordre y a convenient distancia als qui m’havían de fusellar. Entr’ells hi era en Pombo.

Però un redoble de timbals ofegava’l meu crit, y, al moment, lo gallego abaxava la testa, com si volgués amagar una llàgrima que li anava a saltar sens poder contenirla.

Abans de dexar lo món, vaig voler passejar la mirada per l’espay. Ja era de día; però feya un sol esmortuhit, un sol que no donava alegría, sinó tristesa. A dalt d’un revellí hi havía’l sargento, traspostat de cara, fentme senyals de que pregaría per la meva salvació.

Rès més vaig veure. Varen taparme d’ulls, me feren agenollar, dihentme que resés lo “Crech en un Deu”, y mentres encara’l deya va sonar una descàrrega, vaig sentir les bales travessantme pit y front, y vaig caure, y vaig notar que del meu cos ne fugía la vida, y que la vida volava, volava per un espay tot negre, hont no’s veya sinó un punt brillantíssim, però lluny, molt lluny!

XVII

Aquella vida que m’havía fugit degué tornarme, perque, tot d’un plegat, vaig sentir que se’m trontollava’l cos y, poch a poquet, obrintsem los ulls, vaig veure que’m trobava en lo rebost y que la Susagna, remenantme’l cap pera que’m despertés, m’anava dihent, frisosa, però de baix en baix:

–¿Que somnío ara ò he somniat abans? Es veritat que so aquí?– me deya jo mateix, però en veu alta.

–Càlla, no crides,– la minyona’m feya. –No despertes als senyors. Ara que dormen, vésten; però ab quietut, que no n’hajan esment.

–¡Ay!– jo gemegava, encara sentintme una gran pena al cor y dubtant de si lo qu’havía passat era ilusió ò be si’l present fora camí de un nou martiri. –Anèm, donchs, allà hont s’esdevinga.–

–Tíngas compte, dexondèixte, qu’encara dorms;– la Susagna’m va advertir mentres obría.

Ja era al carrer, qu’encara no’m donava compte de que fins llavors havía somniat; sols quan vaig veure en ple la claror del día y al tocarme la fresca del matí, vaig despertarme del tot.

Y vaig anàrmenhi sense perdre temps; però carregat de por, d’una por grossa. Sembla mentida que després de passar tantes amargures y de vèurem fusellat y tot, lo temor d’alguns renys y passar uns quants díes d’arrest, me fes tanta basarda!

Un cop dintre de la fortalesa, ja vaig veure en lo pati al sargento que, axancarrat, ab lo cap tort y mirantme de fit a fit, me cridava a comptes.

–Vína aquí, senyor pocavergonya,– feya, enrugallat y vermell per la ira. –¿Aquesta es la manera de portarse un soldat ab los superiors y un home ab los seus amichs?

–Que… Sí ¡què!– tornava ell, escarnintme y més enrabiat encara. –Ja merexerías que t’ho digués a les costelles.

–Perdóne, li dich,– refermava jo; –però es lo cas que no vaig poder venir de cap manera. Ja li contaré tot.

–Sí, home, sí. No cal pas que m’ho contes, que be prou m’ho afiguro. Tu a les teves glories, y’l pobre sargento aquí, passant la pena negra y inventant mentides pera no compromètret ni veures compromès.

–Crèga qu’ho he sentit y ho sento,– li declarava. –Ja li explicaré tot. Poch s’afigura vostè la nit qu’he passat. ¿No m’ho veu a la cara?

–Prou se’t veu,– responía, mirantme y afectant ab malicia un ayre ignocent. –Ja es del cas que fassas aquesta cara, grandíssim perdut.

–Donchs, vull que sàpiga tot com ha succehit, pera que vostè’m diga si tinch ò no tinch culpa.–

Y vaig comensar a relatarli lo del dinar, y seguidament lo del rebost. Al ser aquí, ell, que comensava a pendre interés, va interrompre exclamant:

–En aquest punt, los senyors trucavan, y jo, bon goig d’estarme quiet allí dintre,– vaig afermar.

–Míra que ja acabo la paciencia;– m’advertia. –Axò vés a ferho creure a n’algun quinto. No’m vingas ab mentides a mi, que só veterano y reenganxat.

–No son mentides lo que li dich;– jo insistia. –Vàja escoltant lo que segueix.–

Y quan, després de contar com vaig adormirme, vaig entrar en lo del somni, va interrómprem novament axís:

–¿Jo? Si no llegexo may!– vaig alegar. –Diga vostè si m’ha vist may entretenirme en llibres.

–Nó, senyor, que m’ha passat a mi somniant, però talment com si fos cert;– jo reprenía. –Escólte, escólte encara.–

Vaig seguir esplicantme, y ell llavors semblava anar posanthi atenció, perque no va desplegar la boca sinó quan jo era al punt d’haver dit mentida per no comprometre a’n ell.

–Be! Axò son homes! Tòcala!– va esclamar satisfet, allargantme la mà dreta.

Acabada la relació, qu’ell va anar seguint ab interès crexent y fins commoventshi alguna vegada, al dirli com havía ressucitat, va ferse un tip, però un gran tip, de riure. Quan va passarli la riallera, tornava a preguntarme:

–¡Ah, grandíssim lladre!– cridava com un boig.– No sé quín sant me detura de tràurem lo cinturon y dexarte blau per tota la vida. ¡Bestia, més que bestia! Per animal, merexerías ser a presidi.

–Senyor sargento,– vaig fer sense alterarme y ab tota la meva convicció,– estich ben cregut de que Deu va ajudarme pera que no cometés una acció que després me hauría sigut un martiri. ¿Y aquell somni? ¡Oh, sí! Deu mateix me’l va enviar, avisantme de que’l mal sempre porta mal. Essent axí, li dich que, desd’ara, seré lo qu’era quan vaig venir del poble… May més, may més intentaré coses semblants.

–Home, ¿què vols que’t diga?– barbotejava ell, posantse reflexiu. –Potser tingas rahó. Fés, donchs, lo que’t semble. En quant a mi, crech que ja tinch massa anys pera esmenarme. Però ¡ey!– afegía. –Que may tornes a dexar de comparèxer a la llista, perque un soldat pot ferho tot, tot ¿ho entens?; però, de cap manera, en rès ni pera rès, ha de faltar a l’ordenansa.–

XVIII

Feya dos díes que no havía exit al carrer, quan un soldat qu’estava de guarda va venir dihentme que’m demanava una dòna. Pensant que tal vegada fos alguna de la meva terra, vaig sortir, y’m trobo ab la Susagna.

–¿Que varen arrestarte, potser?– me deya. –M’ho vaig pensar desseguida. Com aquella nit vares faltar y ahir ni avuy t’havía vist… Míra: aquí’t porto… ¡Oydà! de lo que’t duch.–

Aquell “oydà!” va esser l’últim que va dirme, perque, apartantli’l cistell, li deya jo:

–¡Y ara! ¿que va de bò?– replicà ella. –Vejas si jo comportaré que t’estigas aquí no menjant sino’l rancho. ¿Tan poca lley pensas que’t tinch?

–No’m dongas rès, no’m dongas rès, que no ho merexo;– jo tornava. So un mal home. Apàrtat, de mi. Poch sabs tu les males intencions que jo duya.

–¡Ah, beneyt!– va exclamar ab senzillesa la minyona. –¿Que no sabem massa com sou tots los homenots? Però, míra: si una es noya de be, tant es que li digan com que no li digan, que noya de be’s queda. Y, després, procúra a ser tu home de seny la primera cosa.

–Susagna, no pensas be. Si vols esser bona, fuig del perill; ò sinó, cauràs. La naturalesa es flaca, y’l mal que’s fa en un moment, se plora tota la vida,– feya jo, assermonantla.

–¿Però ara, què’m dius?– ella insistía, vivament contrariada. –¿Per què havem de ferne de mal? Jo, fill, no ho vull pas. ¡Y ara!

–Desengànyat, noya, que jo no puch ser de tu en cap manera;– vaig ferli avinent. –So promès, temps hà, al meu poble, y… Vaja, no hi hà més, no penses en mi. Sías bona minyona y no cregas ab los homes tan a la babalà.

–¡Malehit sía’l món!– exclamava ella, plorant. –Vés, donchs, càsat ab qui vullas, que ¡malehit sía tot, si trobas una dòna que t’estime tant com la que dexas!… En fi, alabat sía Deu. Però, pera que sàpigas fins hont arriba la voluntat meva, vull que prengues axò que’t duya.

–De cap de les maneres, Susagna. Això’m faria mal. ¡Nó, nó, nó! ¡Vésten, vésten!– li deya, apartantme.

Y vaig fugir de la seva presencia, de por que no’m fes plorar veyentla ab aquell trastorn.

Cada día jo anava tornantme més trist y capficat. De rès servía que’l sargento volgués distràurem allargantme algun cigarre y donantme conversa. Jo no estava bò; jo cada día’m trobava més malament, y, a la fi, varen tenir de durme al hospital.

En semblant lloch, com diu l’aforisme, se conexen los amichs. Be prou ho vaig veure: ne tenía dos, no més, entre’ls companys d’armes.

L’un era’l pobre gallego, qui, al vèurem malalt, tornava a arrimàrsem desseguida, oferintme’ls pochs ralets de que disposava y donantme tota mena de consols, que varen alentarme forsa. Un día, quan ja no tenía febre, vaig contarli’l meu somni, y, trobanthi ell una corroboració de lo que m’havía aconsellat, feya, per tota resposta, ab sa veu manyaga:

L’altre amich era’l sargento. Malaguanyat home que tingués la tara que tenía, que, altrament, lo seu cor era d’àngel. Sòrt vaig tenirne, perque si jo hagués hagut de passar ab lo tracte y’ls aliments qu’allí donavan a tothom, ben segur que m’hi moro; però en Robles va dexarme encomanat als de la sala hont jo era: al mateix temps, los afluxava dinerons; y axí, ja va ser un’altra cosa. Oh! y venía sovint a vèurem, y sempre’m duya de tot… De cigarres bons, no n’he fumat pas tants may en ma vida.

–Però, senyor sargento ¿per què fa axò? Home, tant mateix es massa,– vaig haver de dir-li.

–Càlla, tu,– va saltarme tot seguit, ab una gracia senzilla, que semblava de noy. –Ja sabs que jo t’he estimat sempre; però, ademés, me recordo d’aquell favor que vares ferme.

–Home, allò de no dir al Tribunal que vajas sortir del cuartel ab llicencia meva. Tan mateix tens ben poca memoria. Jo sí que me’n recordaré tota la vida. De veres, de veres t’ho agrahexo.–

Estich segur, pensant ab lo tò ab qu’ell ho deya, qu’aquesta part del meu somni arribava a semblarli veritat.

Un día, trobantme encara al llit y creyentme ben despert, vaig imaginarme si tal vegada somniava. Vaig vèurem al voltant del llit, lo pare, la mare, mon germà, lo Francesch y sa filla la Tereseta, als qui may havía dexat d’estimar, per més que no hagués pensat sempre en ells tant com devía.

¡Que Deu li pague, a la bona ànima que va ferlos venir! Jo, may he sabut qui podía ser; es un misteri, del que no he pogut trèuren lo trellat. Lo cert es qu’aquesta vinguda va axamplarme’l cor, tornantme al ple de la vida, y poch després va donarme la felicitat complerta.

XIX

Ab poques paraules vos ne diré la rahó. Ells, veyentme malalt, varen considerar que l’estarme lluny de casa y en l’esclavitut del servey, no me probava gota. Axís es que, al hospital mateix, ja varen dirme que no tingués frisansa, que me’n treurían aviat. ¿Quína varen ferne? Cercar tot seguit un home que, per diners, volgués posarse al meu lloch; y axí que va trobarse, jo vaig dexar l’uniforme y tornarmen ab los meus. Llavors, axò succehía sovint; ara sí que no pot ferse ni ab tota la moneda, perque la lley no ho permet.

–Pare,– vaig dir tot seguit en arribant a casa,– considero qu’es molt gros lo sacrifici qu’heu fet per mi; però vull dirvos qu’en cap manera permeteré que mon germà vaja a soldat, encara que m’haja de vendre la camisa per lograrho.–

Y quan va ser l’hora, vaig ferho tal com havía dit, sens tenir de vendrem rès, a Deu gracies, perque, llavors, jo ja estava calentó de bossa.

Tota la sòrt puch dir que’m ve de la Tereseta. Rès, es que’ls vells, reparant que tot lo día eram los dos de xiu-xiu, y ni ella aconduhía be la casa, estant per mi, ni jo’m cuydava gayre del treball, al darrera d’ella, varen dirse: “¡Casèmlos d’una vegada, y que vajan en nom de Deu!”

Ja varem esser marit y muller, quan, als pochs díes, la feyna va encalmarse y’l majordhom va dirme qu’en acabant la pessa qu’allavors texía, ja no podia darmen cap més.

–Ara no es com abans,– vaig dirme. –¿Què farèm, donchs? S’ha de mantenir la dòna!–

Després de molts “què farem y què dirèm” cambiats entre jo, ella y los de casa, uns parents seus, negociants en bestiar de tota lley, varen dirme si volía anarlos a ajudar en lo tràfech que feyan, pagantme menjar y dormir pels hostals y una galan soldada al cap del mes.

No hagueren de dirmho dos cops, perque vaig pèndrels l’oferta desseguida. Al cap de tres anys, que ja’m vaig veure ab esperit per fer tot sol lo negoci, manllevo doscents duros a un bon amich y me’n vaig per les meves.

Comenso a comprar uns quants moltons y cabres, venéntmels desseguida als carnicers de diferents pobles, y guanyo; torno a comprar, y lo mateix; no us diré sinó que, al cap del any, tornava’ls doscents duros y me’n quedavan altres tants més pera seguir fent la cosa.

Prosperant més cada día, cada día anava tornantme més atrevit, comprant remats grossos y alguna parella de bous de tant en tant. En bestiar de peu rodó no vaig embolicarmhi; es un negoci que may m’ha agradat gens. Al últim, quan vaig tenirho ben apamat tot, veya que les vaques y’ls bous me convenían més, y vaig deixar los moltons y crestats. ¡Ja n’he guanyades de dobles de quatre! Si no hagués tingut familia (ne tindría set si no se m’haguessin mort los cinch), anys hà que viuría de renda; però’ls fills, entre didatges y malaltíes costen molt, y per pujarlos y dexarlos be, un hom va adalerat tota la vida. Per axò es qu’avuy ab tot y ser ja’l negoci molt magre, encara vaig pel món ab la mateixa deria.

Mirèu lo que, no fa gayre, ’m va passar en un poble de la banda de Lleyda. Després de fer algunes compres, que vaig dexar al estable d’una casa de pagès, guardades per dos minyons que jo duya, vaig anarmen a dinar al hostal. No trobanthi ab qui tenir conversa, perque ningú hi havía a tal hora en aquell gran menjador de vigues y parets fumades, vaig enllestir aviat, y encara pelava unes admetlles que m’havían dut per postres, quan ja vaig cridar a una dòna frescassa que’s veya per allí dintre:

–Teníu, que no duch plata. Haureu de cambiarme axò;– vaig fer, posantli a la mà mitja unsa en pessa.

–¡Oydà! ¡Ne tinguessim ple un sach gros desde terra fins al sostre!,– ella esclamava.

Sentir “¡oydà!” y agafarme com un tremolor de sorpresa, va ser tot hu. Jo que llavors la miro, ella’m mira a mi, y quan jo anava a obrir la boca per interrogarla, ella’m va preguntar, estemordida:

Perque, en efecte, era ella matexa, mellorada encara, a pesar de conèxers que tenía més anys, com se compren.

Aquí tens un conegut meu de quan jo era a Barcelona. Feya molts anys que no’ns havíam vist; però m’alegro de que, per atzar, haja vingut a casa. ¡Oh! llavors, que tots eram joves, m’havía dat molt bons consells.

–Jo m’alegro de conèxeus,– ell expressava ab ayre franch y ab l’accent propi del país. –Manèu en lo que pugam servirvos.

–¡No faltava més! Cobrèu;– insistía jo. –Mireu que, sinó, may més torno.

–Faríau molt mal fet, perque aquí sempre us rebrèm com un amich. Nó, no’n parlem més, perque, quan jo dich una cosa, no torno may enrera. Si vos n’aneu, felís viatge, ò sinó, d’aquí que tornaré, que tinch d’anar encara dues hores lluny, pera baxar unes quantes cargues de vi que so comprades.–

Axí va expressarse tot marxant, sens darme temps apenes pera tornarli’ls compliments y les ofertes.

–¡Que te n’he dit de Pare-nostres!– me feya saber ella quan forem sols. –No’m creya pas que fosses viu.

–Jo t’ho estimo. També alguns cops he pensat: “¿Què’s deu haver fet la Susagna?”

–Casat, filla. No vaig trigar gayre a pendre la creu del matrimoni; però t’asseguro que n’estich contentíssim.

–Nos varem conèxer a casa d’aquells senyors un día qu’ell va venirhi per un encàrrech. Va parlarme, y…

–Donchs, que per molts anys pogueu viure en pau y alegría. No us desitjo rès més.

–Jo’n tindría, entre noys y noyes, set; però’m quedan dos noys. ¿Quí sab si, axí com jo y tu, sent pel camí de casarnos, ho varem dexar córrer, potser encara guarnirèm algun matrimoni ab los nostres fills?

Y després d’encaxar ben fort, nos varem separar, desitjant trobarnos al Cel, si no’ns veyam més a la terra.

Havía ja caminat bon tròs, quan, girant lo cap, vaig veure encara a n’ella mirantme desde’l peu de la porta; y vaig marxar satisfet, considerant qu’ab un xiquet més, hauría fet una desgraciada d’aquella dòna, y que la misericordia de Deu m’ho havía impedit.

De qui sé algun cop noves es d’en Pombo, qui, de tant en tant, m’escriu dihentme que vaja a ferli una visita. Llàstima que Galicia sía tan lluny, que prou m’agradaría sorpèndrel dins casa, felís, al costat de la seva meniña, sentint arrular as pombas y escoltant los sons da gayta, com ell, en les cartes, m’expressa.

Voldría saber que s’ha fet en Robles; però ningú m’ho sab dir. Jo sempre’m penso, y a fè que no ho voldría, que’ls deuen haver tirat, fa temps, a la sepultura aquells drachs en forma de dòna amb qui ell seguidament tractava.

Podría contarvos altres cosetes de la meva vida: per exemple, que, anant pel món, m’he trobat ab lladres, que si un cop m’han près lo que duya, altres cops los he estovat l’esquena de valent; però lo més notable es lo que ja sabeu de la meva vida de soldat. ¿Oy que podría fersen un llibre?

Ara, després de beure a la salut de tots vosaltres, abans de marxar, vull dirvos:

–Si may passeu per Sant Feliu, veniu a vèurem. Estich al peu mateix de la Plassa. Demanèu a ca’l Blanch, y vos ne darà rahó qualsevol criatura, que jo’m dich Pere Blanch, pera servirvos. Si so fòra, no més dihent que sou amichs meus vos posaràn un plat a taula. Si m’escaych a serhi, vos faré tastar un vi que’m cullo, qu’allò es vi. ¡No me’n vench ni una gota! Ademés, lo cafè es aprop, y allí, pel Blanch, a tota hora’s treuen ampolles qu’a cap altre les dexan mirar solzament, y hi hà cigarres triats y tot lo que puga desitjarse.

Ja ho sabèu, donchs, veníu a vèurem, que’m farèu mil honres, sobre tot si conech qu’al tornàrvosen, satisfets de l’acullida y recordantvos de la Susagna, exclameu com ella:

L’ull acusador

Los qui no hajan vist lo jardí del General, no poden tenir idea del efecte que feya als barcelonins. Venía devant de lo qu’avuy es Estació del camí de ferro de Fransa, al comens de lo que aleshores era Passeig de Sant Joan (ara carrer del Comers), entre aquest y l’explanada de la Ciutadela. Per una ciutat de la importancia de Barcelona, era una cosa ben xica; però’l consideravam com una joyeta estimada, ja perque no’n teníam dins de la població cap més que pogués compararshi, ja per que molts de nosaltres hi havíam passat agradosament llargues estones de nostra infantesa, ja, en fi, perque (cal dirho) era realment bonich y ben conreuat quasi sempre.

En sa construcció, de trassa antiga, dominava’l boix retallat formant dibuxos qu’enclohían plantes de flor y adornament; hi havia un petit estany hon anavan les criatures a tirar pà a les oques, als cignes y als pexos, darrera del qual un bosquet plè d’alts y baxos duya a una fonteta hont anavan a beure xichs y grans, als qui feya la mitja rialla una Flora de pedra; en aquell verger embaumat pels aromes dels tarongers y llimoners, barrejantse ab la olor aspra dels boxos, no hi mancavan pas sortidors ab estàtues y pedrissos de marbre; fins s’hi axecava un espayós gavial de forma cilíndrica y cúpula rodona termenada ab una panera rublerta d’esturments de música, en lo qual abundavan los aucells de varies qualitats, y hi havía hagut també algun simi y animalons d’altres menes.

Al peu d’un dels dos pedrissos en forma de mitx cercle y ab espatller de xiprers que corrían d’un costat y altre de dit gavial, una tarda d’hivern van trobarhi una dòna extesa sens dar senyals de vida.

Tindría aquesta uns trentadós anys, era de bona mida en l’alsaria, com també un xiquet plena de carns, de fesomía, si no del tot bella, ben agradosa y lleugerament bruna; duya al cap una “bleda” de vellut, especie de mitja fulla de mocador, guarnida ab puntes, una manteleta a les espatlles, y, tant una com altra cosa, lo mateix que tot lo demés del vestit, era de colors foscos. Prop seu se veyan un mocador blanch de butxaca y un saquet de mà. Tot en ella indicava una senyora pagesa.

Sabut lo cas, anà allí’l jutge per instruir les primeres diligencies, acompanyat d’un actuari, un algutzir, un curial y dos metges. Quan aquests hagueren comprobat la mort d’aquella dòna, donchs morta y ben morta era, lo jutge procehí al interrogatori.

Lo primer a qui’s dirigí fou al guarda-passeigs qui havía dut la nova al jutjat. Sa declaració fou la següent:

–Tot lo que puch dir a ussía es que, atravessant lo Jardí, al ser devant de la pajarera, he vist aquesta dòna tal com se troba ara. He corregut a cercar vinagre; han vingut ab mi’ls companys; y veyent que no la retornavam de cap manera, llavors he acudit a ussía.

–Jo– assegurava altre guarda-passeigs, qui duya una cama de fusta –no sé rès més que lo que’l company m’ha dit y lo que veig ara.

–Jo– afegí un altre del mateix còs– sols dech dirli que una estona abans de tenir conexement de la desgracia, m’he adonat de que la senyora (Deu la perdó) disputava molt de baix en baix ab un senyor de barba rossa y d’una etat, si fa ò no fa, com la d’ella. Creyentme que tractavan coses de familia, m’he apartat per prudencia. No ha passat gayre estona quan he vist a n’ell com exía del Jardí pel rexat del Passeig: anava tot moix y caminava depressa. Lo tinch tan present, que si sabés de dibuix, faría la seva estampa de memoria. Ara, si’m fessen dir punt per punt com es, no sabría dirho (sembla extrany ¿oy?); però crech que si’l veya d’aquí a deu anys no’m passaría per alt.

–Aquest mitx-día– observà un quart guarda-passeigs –som vist a la difunta y a un senyor (que no pot esser lo mateix que ha vist en Joan, perque’l del mitx-día portava bigoti) seyent en lo pedrís del surtidor de la Serena. Estavan molt acostats, y, per allò de si fos ò si no fos (¡quín un jo per permetre en lo lloch hont som de punt coses que no estigan en orde! ¡Axò pla!) me’n som anat fent lo mussol per darrera del pedrís y, girantmhi d’esquena, som vist lo què. Devegades, les orelles hi veuen millor que’ls ulls y altres vegades los ulls hi senten millor que les orelles. Ja m’entench jo, si’ls altres no m’entenen.–

Y com lo jutge li manés anar al cas sense circumloquis, lo guarda-passeigs afegía:

–Donchs, anant al gra, ella deya: “Ja no passo més temps axí; avuy s’ha de resoldre una cosa ò altra. Deu sab lo qu’he patit, y no vull viure més ab aquesta ansia, ab aquest martiri. Me ficaré en un convent hont sempre que jo vulla seré admesa. ¡Nó, nó, es un infern aquest viure!” “Però dòna”, lo senyor li responía… Y ja no som poscut entendre rès més, perque, alsantse, se’n anavan tots dos Passeig amunt, y llavors sí que ¡bona nit y bon’hora!–

Lo curial, a la vista de l’actuari, anava extenent les declaracions. Termenades aquestes, lo jutge preguntà als qu’estavan al voltant si n’hi havía entre ells algun que sabés ò hagués vist quelcom que pogués donar algun indici de la morta ò de la mort d’ella. Ningú va respondre.

Mentres tant, havía acudit una munió immensa, y, com sempre l’acumulació de gent crida més gent, anava venintne tanta que va esser forsós trèurela, perqu’era tal la confusió, que anava a risch d’haverhi desgracies. Los guarda-passeigs, que solen esser gent de pau, ab prou feynes ho conseguían, y, un colp fet axò, tancaren lo jardí mentres venía la llitera per recullir lo cadavre.

Dos menestrals vellets, que per miracle havían pogut eixir sens pendre mal d’aquelles empentes, assentats en un pedrís del Passeig de Sant Joan, prop del jardí, mirant com en lo sortidor d’Aretussa, treyan aygua les tortugues y les oques de pedra, tenían lo següent diàlech:

–Home, per les declaracions que hem sentit, me sembla qu’aquesta mort no ha vingut per ella sola.

–Sí; però fíxes en que, segons lo guarda-passeigs, la dòna, poch abans de morir, disputava ab un home, qui, segons sembla, s’ha dat bona pressa a anàrsen.

–Y ¿quí’ns ha dit que no haja mort de la enrabiada matexa? ¡Quants y quants ne moren cada día d’enrabiades!

–Ben segur. Però ¿y lo d’haver sentit dir a n’ella al mitx-día l’altre guarda en lo Passeig, que allò no’s podía aguantar y que avuy forsosament havía d’acabarse?

–Anèu a saber allò lo qu’era. Podía esser molt com podia esser també una ximplería. Estich en lo mateix qu’he dit abans: rès pot deduhirsen.

–Donchs, jo vull pensarme que aquí hi hà gat amagat, un misteri, y un misteri no gens xich que tindrà una cua llarga, però molt llarga.

–No us diré que sí ni que nó; tot pot molt ben esser. Ja ho sabrèm, si a Deu plau que s’esbrine en vida nostra. No som pas nosaltres qui ho ha d’aclarir; be se’n cuydarà prou la justicia.

Per de prompte, ja semblà que’l vell del pedrís del Passeig de Sant Joan havía de tenir rahó, donchs aquella mort no mogué poch rebombori per Barcelona!

Darrera dels qui duyan lo cadavre va formarse una llarga y atapahida professó que arribà a omplir lo pati del Hospital, havent de restar encara part d’ella fòra’l carrer. Los més dels qui la componían estavan desitjosos de veure’l cadavre; los menys que s’havían adherit a la corrua a darrera hora y estavan ignorants del cas, feyan preguntes devegades a qui ho sabía tant com ells; però no mancava sempre qui’s prengués lo treball d’informarlos, y, ab tal motiu, s’entaulava una xarima-arama de coloquis en los quals, tothom donava cullerada y ningú s’entenía.

–Lo cotxe d’un marquès l’ha feta caure, y una roda li ha passat pel coll.

–Sí, a vos. Expliquèu les coses tal com sían, y no volguèu guanyarhi tant. ¿No veyeu que som pobrets?

–Jo no’n trech ni hi poso; dich lo que diuen; y “si vols mentir, dígas lo que sents a dir”.

–Què m’explica a mi. Si vol estar ample, vàjassen a la platja de ca’n Tunis.

–Pregúntenho a n’aquest minyó, qui, segons sembla, enrahona ab les mules del general.

–¿Quí ho diu axò de la punyada y qu’ella fos la seva dòna? Si ningú sab ni ella ni ell quí son.

–No es pas veritat que haja sigut cosa de marit y muller. Veyèu si axò pot esser, que volent ferla ser monja per forsa, lo clero anava a tancarla per un esbirro que l’ha morta perque no enrahonés.

–¿Quant s’hi juga qu’es veritat? ¡Apa! Una pesseta en mans de qualsevol dels d’aquí.

–¡Repénjat en lo que has menjat, noya! ¡M’acabas de fer malbé l’esquena!

Y, perfidiejant l’un que sí, l’altre que nó, avansava tota la comitiva ab gran pena vers lo Corralet; però les versions de la roda del carruatge, de la punyalada del marit y de la noya víctima del element eclesiàstich, anavan propagantse per avant y per arrera; y les opinions se dividían y les passions s’escalfavan, y’s deyan les absurditats més grosses y’ls disbarats més colossals; allò semblava talment un preludi de la embrutidora confusió a que’ns ha dut la majoría del periodisme en aquesta època.

Entre tants com passaren aquella tarda per davant de la morta, no hi hagué ningú que manifestés conèxerla.

Al vespre, un jove practicant de medecina que arribava tart a la vetlla d’aquella nit, anà ab dos companys seus de vetlla a veure’l cadavre; mes, al serhi al davant, restava com si fos de pedra y obría tant los ulls, que semblavan talment exirli de les conques. De prompte, tirant los brassos al coll de la morta, llensant un gemech gutural, cridava:

–¿Què’t passa?– digueren quasi alhora’ls altres dos, vivament sorpresos y tractant de tràurel d’allí.

–Però, escólta, escólta. No t’entregues a semblants extrems. Ets home, ets metge (perque ja’s pot dir axí), y be sabs lo que son la mort y la vida;– li observà l’un.

–¡No’m digueu rès! ¡Dexéume sol ab ella! ¡Ben sol! ¡Anèuvosen, anèuvosen, ò faré un disbarat!–

No’ls fou possible convèncel de cap manera, y, per no exasperarlo més, lo dexaren. Allí va estarse tota la nit.

Al endemà, manifestava que la morta’s deya María Cabanes y Armengol, qu’era natural de Barcelona, que tenía la carrera de mestra superior. En quant al lloch de sa residencia, va dir que desde molts anys vivía fòra de dita ciutat, però que no sabía ahont. Afermà esser ell l’únich parent que tenía la difunta.

Practicada l’autopsia per metges competents, aquests declaravan que la mort s’havía produhit rompentse un aneurisma de l’aorta. Aconduhit lo cadavre en un bagul que ordenà ferli’l cosí, aquest ab uns quants amichs de la matexa carrera lo acompanyaren piadosament al cementiri.

En lo mateix día, quan encara no s’havía dat a conèxer lo dictamen facultatiu, un diari de tons exaltats, recullidor de totes les immundicies y acullidor de totes les calumnies, que tenía per títol La Emancipación, després d’explicar llargament lo succés, termenava ab les següents paraules, que’s traduhexen del castellà al peu de la lletra:

“Sobre la causa de la mort, corren versions diferents; però totes coincidexen en atribuirli circunstancies, y fins orígens, sinistres.”

“Per avuy, no som més explícits, però tindrèm a nostres llegidors al corrent de lo que puga indagarse”.

Al assegurar l’Armengol no saber la residencia de sa cosina, no deya pas la veritat, donchs no trigà a marxar, sens dirne rès a ningú, a un poble, que du’l nom de Santa Eularia, acompanyat d’un altre estudiant molt adicte seu, y allí, explicada la desgracia a un matrimoni vell en companyía del qual vivía sa parenta, sens trobar cap obstacle en aquella gent senzilla, de qui era prou conegut, va incautarse de tot lo que tenía la difunta. D’allò, ne vengué y’n donà lo que li feya nosa, y lo demés va dúrsenho.

III

Però’l bum-bum del poble anava crexent, inflantlo La Emancipación ab punxadetes verinoses per l’estil d’aquestes:

“La causa del Jardí del General s’ha sobressegut sens haver arribat a plenari, ab gran admiració dels més, però no de nosaltres, que ja ho preveyam.”

“Ab tal motiu, corren de boca en boca suposicions que voldríam veure aclarides, y així, farèm les següents preguntes a qui puga contestarles:”

“¿Es cert que a hores d’ara no s’ha practicat cap diligencia per indagar la personalitat del home que parlava ab la”víctima" poch abans de que la trobessen morta?"

“¿Es cert que’l jutge instructor y’l fiscal, aquests díes passats, reberen moltes visites de gent”granada“? ¿Es cert qu’entre la tal gent se comptavan dames riques y devotes, com també alguns senyors que vestexen roba llarga negra?”

“Si axò fos cert, veuríam més clara, si no la justicia, al menys la lògica de semblant solució.”

Y cada día directa ò indirectament, aquell diari havía d’exir a parlar del succés atribuhintli, ab termes més ò menys clars, proporcions grosses.

Pel jutge, home entrat en anys y considerat com molt recte, era un martiri sentir a tota hora que’s posés en tela de judici la seva entegretat, no sols en la publicació esmentada, sinó també entre la gent senzilla y adhuch entre amichs dels quals s’havía d’esperar que vegessen la cosa de manera totalment distinta.

Ab la corcor d’aquest pensament que no’l dexava nit ni día, estava a taula un vespre, quan, havent trucat algú a la porta del pis, la criada vella, després d’anar a veure qui hi havía, tornava allargant una targeta y dient:

–Dígasli qu’estich sopant,– va respondre’l senyor; –que torne una altra hora.

–¡Ay, ay!– exclamava mirant y tornant a mirar la targeta. –¿Què podrà esser axò? ¡Bah! dígasli qu’entre.–

Poch després, entrava saludant un jove alt y prim, de cara verdosa y bigoti negre, vestit de levita. Després de saludar, posava son barret tou sobre una cadira, y deya:

–De cap manera’m destorba,– l’home de lleys responía; –tant es axí, que, si m’ho permet, continuaré sopant mentres vostè’m diu lo que assí’l porta. No tinch familia, so solter, y, servit per aquesta bona dòna qui fa anys es a casa, duch en tot la vida metòdica d’un rellotge. Espero que se’n farà càrrech, y, axí, quan vostè vulla… ¡Asséntes!–

–Sí; so’l cosí, lo parent únich de la desventurada María Cabanes. ¿No recorda…?

–¡Ah! ¡Sí, senyor, sí, senyor! María Cabanes y Armengol… Ramon Armengol… ¡Just, axò mateix! Sembla que me’n havía de recordar desseguida; però no’n fassa cas: ¡un hom té tantes coses en lo cervell! Y, després ¿no veu? ¿no veu quines enormitats se fan córrer a propòsit d’aquella desgracia? Es ben trist que la lley haja de contemplar impassible com quatre homes explotan tan indignament la opinió pública.

–Sí, verament; però he de dirli (sens que axò sía posarme al costat dels que axí obran) que tocant a la mort de ma cosina, potser la justicia no hi ha vist prou clar.

–¡Què ha dit ara!– exclamava’l jutge, alsantse d’un bot com si l’hagués tocat un corrent elèctrich. –¡Probes de lo que diu! ¡Probes!

–Càlmes, no’s despacienti,– observà l’Armengol, clavant sos ulls penetrants en lo jutge, qui llavors, a mitx sopar s’havía alsat de taula.

–¿Cóm? ¿Què diu?– preguntà’l vell, clavant també los ulls en l’altre.

–Sí, senyor, y aquí les duch. Probes son, “probes fotogràfiques”,– l’estudiant va respondre, recalcant de certa manera lo de les probes y trayentse de la butxaca unes fotografíes.

–¡Tínga entès que no he de sufrir que vostè’s divertesca ab mi ni ab lo que jo represento!– exclamava ayrat lo vell. –Acabèm d’una vegada; però, li repetesch, no aguanto bromes de ningú que no puga fermen, ni molt menys tractantse del meu ministeri.

–Sento, senyor jutge, haverme expressat de manera que hagi pogut semblarli no respectuosa. Créga que no ha sigut la meva intenció ofèndrel. Li prego que’s mire aquestes fotografíes.

–Vejàm. Per ara no hi veig rès. Rès més que clapes, sense cap forma inteligible. ¡Nó! ¡Vaja, per més que hi dono voltes…

–¿Nó? ¿No hi veu rès? En aquesta ampliació y ab lo vidre d’aument… Sí, sí que’l porto. Axí ho podrà veure encara que sían esborrades les imatges. ¿Repara? Una figura d’home ab ayre descompost. Los pedrissos, la pajarera. ¿Ho veu bé?

–Home, me sembla, me sembla. Assègas y vejàm. Explíques. ¿A què ve tot axò?

–Donchs, tornèmhi a seure y m’explicaré. Vostè conexerà’l fet de que les darreres imatges que percebeix l’ull se fixan en la retina.

–¡Ah! no es estrany. En aquest país de clàssich endarreriment, son escassos los beneyts com jo que’s dedican a lo que ni’s paga ni s’estima.

–A dir veritat, temps enrera vaig llegirne alguna cosa en los periòdichs; però, al meu entendre, axò no passa de ser una humorada.

–Donchs, es la matexa realitat. Los ulls d’un mort guardan l’emprenta del darrer obgecte que han vist; no n’hi capia dubte. Axí en los Estats Units lo doctor Sandford descobría al autor ignorat d’un crim. Ab una feble solució d’atrofina, saturà un ull de la víctima, lo qual va fer créxer la nina, y, tocant després, ab la matexa substancia l’extrem del nirvi òptich, l’ull va tornarse proeminent. Llavors, ab una bona lupa, va veure’l doctor la tràgica escena y va regonèxer al criminal.

–Si axò fos cert, sería maravellós. Però dígam: ¿quína relació pot tenir lo que m’està explicant y les fotografíes que du, ab la mort de la seva parenta?

–Es que jo ab los ulls d’ella he fet un ensaig per aclarir lo misteri de que tothom parla y que jo crech que ha d’existir.

–Però, ¿còm? Los metges encarregats de l’autopsia no n’han dit una paraula.

–Y, ¡què saben ells! Vaig ferho jo tot sol pel meu compte. ¡Los metges forenses ray! Abiat acaban la feyna.

–Y, ¿còm va esser? Vejàm, explíques… ¡Ah! ara que hi caych, permètim un moment que l’interrompa. ¡Laya! escólta;– cridà’l jutge a la minyona dirigintse vers la cuyna y dientli breus paraules.

–Feta l’autopsia al cadavre, en un moment vaig extràureli’ls ulls y me’ls ne duya a casa, hont, després de prepararlos convenientment, vaig sotsmètrels a diferentes probes.

–A n’axò sí que no li puch respondre ara com ara; es un dels secrets del meu procehiment especial.

–Permètenme que passe pel mitx,– feu en axò la criada, passant entre’ls dos interlocutors.

–Després, vaig ensajar en los ulls l’acció de la fotografía,– continuà’l Ramon.

–Nó. Davant d’un reflector lluhentíssim, vaig encendre un llum potent que aclaría’ls dos ulls, los quals, mitjansant la preparació que vaig donarlos, conservavan tota sa diafanitat; un paper sensible posat enfront me donava un negatiu, del qual vaig traure aquesta fotografía.

–Llavors, la vaig amplificar ab la màquina. ¿Veu? Ho veurà millor ab la lupa. Tan sols en l’ull dret va reflectirse l’escena, donchs, la retina del esquer quasi estava despresa del tot. No era extrany, nó, que ma cosina no hi vegés d’aquell ull. Repàre: aquí’s veu un home ab expressió violenta de cos y de fesomía; la pajarera; part dels pedrissos. ¿Ho veu be ara?

–¡Oh! ja, ja. La violencia d’una sotragada, be sía moral ò material, ò d’abdós ordes, que reb lo qui’s mor, per forsa, per forsa ha de traduhirse més ò menys en esborronament de l’imatge impresa en la vista. Però, de totes maneres, la fotografía que se’n trau, pot esser un document preciós per depurar los fets, com ho seràn sens dubte en lo cas de ma pobre cosina les probes que aquí li dexo. Un home parlava ab ella poch abans de la mort; la cara d’ell apareix aquí ben distinta; per l’imatge pot trobarse al original, y fer que aquest cante… En fí, ja ho té entès, y en tot lo que convinga, ja ho sab.

–Escólte, una observació encara,– demanava’l jutge gratantse les blanques patilles, veyent que l’estudiant se disposava a anàrsen. –Es ben extrany qu’en la fotografía aparega l’escena al revés de com sería de creure que hagués passat, segons la disposició en que va trobarse la difunta quan anàrem a regonèxerla en lo Jardí.

–No sé què li diga; però tal vegada, abans de caure y després de clucar los ulls, vaja fer un mohiment de desviació. Podría molt ben esser. En fí, a les seves ordes. Tinch un xich tart.

–Però es lo cas ara que no puch obrirli la porta; la minyona ha surtit duhentsen la clau.

–No pot trigar pas gayre. Ja es aquí,– afegía de sobte sentint que forfollavan lo pany.

Llavors entrà la criada duhent al seu darrera a dos agents de seguritat pública.

–Senyor Armengol,– feu lo representant de la justicia, –tinch lo sentiment de dirli que no puch dexarlo anar a casa seva.

–¡Còm!– respongué l’estudiant plè d’ira y de sorpresa. –¿He delinquit en alguna cosa per ventura?

–Axò es lo que s’ha de veure. Per de prompte, vostè m’ha dit coses que “m’interessan molt” y que, per aclarirles, necessito tenirlo a ma disposició a tota hora que’m convinga. Guardies,– afegía en llengua castellana, –pòsen pres al senyor.

–¡Axò es un procehir arbitrari, indigne, inquisitorial! ¿Còm s’enten, agafar a un home per que vol auxiliar l’acció de la justicia? ¡Axò no passa en la nació més autocràtica del món! ¡Axò no passa més qu’en aquest país del despotisme!– cridava l’Armengol fet una furia.

–¿Còm s’estima més que l’acompanyen? ¿pres? ¿ò lligat? Si no vol que’l lliguen, seguèsca als senyors y càlle,– lo jutge li advertía ab tota calma.

–¡Que’m lliguen, que’m maten si volen! Però, ¡ay, senyor jutge ò senyor dimoni! nos veurèm les cares y vostè sabrà qui so.

–Seguèsca, y boca muda,– va dirli també en castellà un dels de la policía.

Y, agafantlo tots dos, cada hu per un bras, se’l ne dugueren quasi a empentes, arrancantli axò les intergeccions més recaragolades. En tant, lo jutge, sens immutarse, se gratava les patilles y tancà la porta.

En aquell temps, lo meu amich Basili estava cursant, y a les hores d’entrar y exir de l’aula anava jo sovint a trobarlo al pati del Colegi de Medecina. Llavors vaig conèxer, de vista ò més ò menys de tracte, a una pila d’estudiants, entr’ells, al Armengol.

Era aquest un caràcter ben original. Va comensar la carrera al exir del Institut, y no trigà en dexarla, tornant a empèndrela y a dexarla un sens fi de colps, ja examinantse y exintne be, ja no presentantse termenant lo curs y desaparexent per temporades de la vista dels qui’l conexían, talment com si s’hagués fos.

Axò va repetirho no sé pas quantes vegades, y sempre, quan ja ningú’s recordava d’ell, comparexía de sobte, sens que may fos possible explicarse’l motiu de semblants eclipsis. Axí, als vint y set anys tot just estava a punt de termenar la carrera.

No li mancava pas talent; ben al contrari: se tractés de lo que’s tractés, quan li donava la gana de parlar (que no sempre volía), mostrava una generalitat de conexements que ningú arribava a entendre còm podía haverlos obtingut. De qualsevol nou descobriment científich ja n’havía fet estudis, si no probes; en materia d’escoles artístiques, fossen antigues ò modernes, de totes donava rahó; los jahents literaris de qualsevol de les èpoques en los principals paíssos, los tenía pel cap dels dits. Quan no’s sortía de la realitat, donava gust sentirlo; però comensant ab exageracions, ò posat a contradir ò a discórrer sobre certs fenòmens que s’observan en la vida sens que may haja pogut explicàrse’ls l’home, llavors semblava talment que ressucitessen en l’Armengol l’astrología judiciaria de la època mitx-eval y la bruxería. Lo magnetisme animal, sobre tot en ses branques del hipnotisme y la sugestió, la frenología en los estudis del doctor Gall, tenían en ell un ferm partidari. Fins, sens esser esperitualista, segons deya ell mateix, y sens haverse inventat encara la denominació de “telepatía”, ja creya ell que certs pressentiments y coincidencies que’s veuen realisats eran impressions y sentiments de l’ànima tramesos lluny. Y retreya als filosofs y als oracles de l’antiguitat pagana, com també als brhamans de la India, y arribava fins al extrem d’afermar que tot allò y molt més, qu’en lo transcurs dels segles ha vingut calificantse de superstició, sens exclouren los maleficis produhits pels conjurs, per la mirada, etz., era ciencia, si no ben pura, al cap y a la fi, ciencia, que, per consegüent, enclohía la veritat en distintes formes.

Açò comensà promovent riota entre la jovenalla de la Facultat, però, com l’Armengol tingués demostrat ab “arguments contundents” que, fentli certes bromes, abiat perdía l’oremus y no mirava prim, comensaren tots a miràrsel a distancia, com ell se’ls hi mirava també ab ayres de superioritat, y s’acontentaren batejantlo en ses converses íntimes ab lo nom de Doctor Nostradamus, per lo misteriós que’s presentava.

¡Si n’era de misteriós! No tenía cap amich, sempre anava sol, exceptat quan se’n duya a en Pau Lluhelles, un estudiant petitó, moll de ulls, d’aspecte linfàtich, pobre d’estament y d’esperit, ab qui, segons deyan los estudiants, se “menjava” la casa qu’havía heretat dels seus pares. Fos com fos, lo cert es que la única persona que tenía la confiansa d’ell era en Lluhelles. Un día, li havía dit lo jove enigmàtic: “Míra: si fas sempre al peu de la lletra tot lo que jo’t diga, sens apartàrten may en lo més mínim, no hauràs de passar més mals de cap per seguir la carrera. Vínaten a viure ab mi, y no’t mancarà rès; però (¡axò sí!) has d’estar sempre a la meva disposició y serme lleal y tornarte mut quan algú’t vinga ab preguntes respecte a coses meves.” Y en Pau, qu’era de bona pasta y per guanyarse la vida y estudiar se’n veya un feix, va admetre la proposta, y li feya de criat, y a tot arreu lo seguía com un gos, fòra quan lo seu Mecenas, li deya resolut: “Ara, no vull que vingas; a casa, donchs, a estudiar y fer la feyna.” Per aquest motiu, a n’en Lluhelles los seus companys varen dirli lo Ciutti, comparantlo ab lo criat del Tenorio de Zorrilla.

Al endemà del vespre en que fou près l’Armengol, feya fret de veres, y’l pobre Ciutti, duhent alsat lo coll del paltó y la gorra ficada fins a les orelles, esperava ab cara compungida la hora d’entrar a l’aula. Un dels companys que’l veya axí, va preguntarli:

–¿No ho vols dir? Se veu que l’Armengol t’ha posat ordres,– un ters afegía. –Li deu haver dit lo de sempre, que si xerra, ’l matarà.

–Essent axí, donchs, no t’emboliques. Primer es la pell que tot,– li aconsellava humorísticament altre de la rodona, perque ja s’havía format rodona al voltant d’en Lluhelles, lo qual responía:

–¿Què us patolleu del Armengol, ara? Al Armengol no us lo posèu per rès en la boca. ¿Sentiu?

–¡Deu es Deu y’l Doctor Nostradamus lo seu profeta!– exclamava un altre en tò comicament sentenciós.

–¡Sí! ¡dihèu, dihèu! Lo qu’us fa parlar es la enveja; perque may arribarèu de cent lleugues a fer lo que fa l’Armengol; perque, al costat d’ell, sou una colla d’ignorants y d’ases,– tronà en Lluhelles.

–Al cap y a la fi, ¿quíns prodigis ha obrat lo Doctor Nostradamus? Tot se reduheix a donarse ell mateix importancia; que, en quant a fer, fa com tothom,– deya un, intencionadament, per punxar a n’en Lluhelles.

–A veure, donchs,– aquest cuytava a respondre, –si entendrèu com ell de frenología.

–¿Què? Qu’una vegada en lo cafè de les Set Portes, mirantse’l cap d’un senyoràs molt ben vestit, deya: “Aquest home es un lladre”.

–¡Y tal si ho encertava! Al cap d’una estona, dos municipals lo duyan près perqu’havía robat una cartera.

–¿Y lo que jo li he vist fer? ¡Jo, jo ho vaig veure! Magnetisant a una dòna, ferla córrer com una desesperada, després ferla revolcar en convulsions, després ferla estar com morta, y ferla caminar tapada d’ulls per tot arreu, sens topar en lloch…

–¡Ep!, ¡ep! No embolicarse,– recomanava llavors en Lluhelles, no podent aguantar lo xàfech de comentaris, no gens a propòsit per esser transcrits, que li queya al dessobre. –Vaja, donchs: ¿hi hà cap de vosaltres que sía capàs, com es ell, de fer madurar un rahim en la planta no més mirantlo de fit a fit?–

–¡Rièu, rièu!– afegía’l senzill estudiant. –¡Ara ray! podeu ben riure. Però quan ell surti de la presó, a veure si gosarèu ferli aquestes burles en la cara.

–¡Anèu en hora mala!– clamava l’estudiantet, volent desempellegarse dels qui, agafantlo y estirantli la roba, lo volían fer enrahonar.

–Si ho contas tot, fil per fil, entre tots te protegirèm. A veure, donchs, companys: ¿esteu tots promptes a declarar fill adoptiu de la facultat a n’en Ciutti?

–¡Sí! ¡sí! ¡sí!– responían tots a la una, movent un brugit de mil dimonis y alsant com en triomf al minyó, qui pugnava per desferse d’aquelles taboles.

En açò, la campana va cridarlos a l’aula, y aquell qu’entre tots semblava dur llavors la veu cantant, va dirigirlos la següent alocució grotesca, amb tò y accionats encara més groteschs:

“Ilustres fills d’Esculapi, lo més ilustre dels nostres colegues, lo Doctor Nostradamus, pateix persecució de la justicia, y, encara qu’ell quan vulla, ab sos arts màgichs, fugirà pel forat de la clau, ò’s farà fonedís, ò, convertintse en vapor etèri, se confondrà ab l’atmòsfera, es necessari que, abans açò no’s realisa, li donem en la cativitat una proba de germanor, y, aquesta ha d’esser tal, que se’n parle per omnia saecula saeculorum. Amen. Ara, Minerva’ns crida ab la veu de la campana; després, ja’n parlarèm, si Deu ho vol… y no s’hi oposa’l batlle. He dit.”

L’auditori premià’l discurs ab forts picaments de mans, y, després, tota aquella jovenalla, passant de les burles a les veres, va ficarse al Colegi per ohir les llissons del catedràtich.

Aquell mateix día, a la tarda, La Emancipación dava compte per pesses menudes de la presó del cosí de la “morta misteriosa”, calificantlo de jove estudiós y fins de sabi y parlant d’injusticies y maneigs tortuosos, fent créxer més ab una cosa y altra lo bum-bum de la opinió entre la gent vulgar de tots estaments y condicions; donchs, tant hi hà ases richs com de pobres y igualment ab lletres que sens lletres.

A conseqüencia, també, d’aquella presó, en un cafè del carrer del Carme, aquell vespre’s reunían la majoría dels condexebles d’en Lluhelles y fins alguns d’altres cursos més avensats.

Després d’una deliberació madura, feyan entr’ells una aplega y entregavan los diners recaudats a una comissió executiva qu’allí mateix anomenaren pera’l cumpliment dels acorts.

Lo jutge havía publicat edictes cridant a declarar al desconegut qu’en tal día d’aquell mes y d’aquell any parlava en lo Jardí del General ab María Cabanes y Armengol, poch després trobada morta, y a tots los qui sabessen quelcom tocant al succés. A pesar d’axò y dels passos secrets que’s donaren, ningú va comparèxer ni rès va aportar la més xica guspira de llum. Però en cambi, lo vox populi, enardit per La Emancipación, a la qual les preteses revelacions del cosí de la María havían donat més y més pasta, posavan a la justicia en lo cas de depurarho tot fins al extrem.

Exhumat lo cadavre y practicada una segona autopsia per metges qu’en rès havían entrevingut de la primera, aquests en tot lo que del estat del cos pogué deduhirse, declararen en armonía ab los demés, afegint en son dictàmen qu’en les òrbites mancaven los ulls y les havían trobades plenes de cotó en floca.

Al mateix temps varen sotsmetres les fotografíes al exàmen de pràctichs fotògrafs y d’oculistes. Aquests dictaminaren que la matexa teoría ab que’s basavan los treballs era una absurditat complerta; los experts pràctichs, corroborantho, ademés deyan que vistes les probes y mirat lo lloch d’hont havían d’esser preses, resultavan una falsetat produhida ab una serie d’operacions de pinzell y de màquina.

La ira que va apoderarse del près al saber com se judicava aquella intervenció seva en lo cas de sa difunta cosina, no’s pot dir. Va desfogarse en malediccions y improperis contra’l jutge, los fotògrafs y’ls metges, tractantlos de besties y de canalles miserables, venuts al or dels poderosos malvats, de manera que les invectives de La Emancipación semblava talment qu’ell les hagués escrites ò dictades.

Axí’s trobava’l jove quan li entregaren un paper caragolat y un farcell bastant gros que feya una olor extranya. Obrí’l paper, y a dins trobà un pergamí brut, escrit ab lletres estrambòtiques en lo qual, a manera de segell, penjavan d’una veta d’espardenya una pastanaga y una garrofa: era un missatge “d’adhesió y condol” que’ls companys de facultat li enviavan remetentli mitja arroba de bacallà sèch, cinquanta arengades y un paquet de cigarres dels pitjors del estanch.

Açò va encendre més y més sa indignació, y jurà y perjurà que faría un escarment ab aquella colla d’idiotes que havían près com per ofici riures y fer riure de tot lo més formal ab asenades; y tot açò ho deya cridant ab accent declamatori, de manera qu’ho sentían los demés presos qu’eran prop de sa celda de preferencia.

Ab cap d’ells, ni ab los que podían judicarse més honrats, tenía la més xica relació. Comensant desde’l principi a miràrsels ab ayre d’imperi, contestà ab esquerpa grollería als pochs que s’atreviren a dirli alguna cosa; axí es que passava quasi tot lo día en la seva estada, llegint, escrivint, dibuxant ò despitant. Fins les parets de la celda va omplir d’escrits y dibuxos en una barreja la més extranya: al costat d’una fòrmula química, se veyan caricatures dels metges forenses; prop d’un problema d’àlgebra, aparexía una figureta recordantsa del natural; un pensament filosòfich se tocava ab una escena deshonestament bruta; y, entre lletres aràbigues y gregues y signes cabalístichs y de l’alquimia estava bastant ben efigiat lo jutge d’instrucció vestit ab la túnica y’l casquet dels comdempnats a mort y duhent un Sant Crist com si anés al patíbul.

No’s reduhía a n’açò sa activitat gràfica: sovint, molt sovint, escrivía cartes al jutge, cada vegada ab diferent caràcter de lletra, si l’un bo l’altre millor, ilustrant los texts, sempre plens de sarcasmes y injuries violentes contra’l qui anavan dirigits, ja ab alegoríes ò figures alusives, ja ab aucells y garlandes de flors, ò be ab exides de poca solta, com la lluna fumant en pipa, lo sol rient ab cara de beneyt, un home ab cap de porch ò de gall, etz., etz.. Tot allò, lo ministre de la justicia, després de llegirho pacientment, ho coleccionava, sens tornarhi may cap resposta com era natural, ni disposar tan sols que al autor li donessen per allò lo més xich càstich ni li fessen l’apercebiment més mínim.

Al compàs d’aquestes missives que sempre anavan pujant de tò, crexía també l’atmòsfera emmatzinada per l’exaltat diari.

Tant arribà a dir aquell paper infamant, que al últim l’encausaren y posaren près, no a cap dels qui’l feyan, sinó a un gandul mort de fam, qui per viure se’n confessava director y, al mateix temps, se donava com autor del article qu’era motiu de la denuncia. Lo periòdich reincidí més verinosament encara en los atachs y dient quasi obertament que lo del Jardí del General no podía aclarirse per que s’hi oposavan influenses de sotana, y, per més encendre les passions contra l’element eclesiàstich, duya una “nova” qu’en substancia venía a ser lo següent:

“Una bona dòna casada, trobantse en certes condicions propries del seu estat, va sentir passió per unes taronges que desde son balcó veya en l’hort de cert convent de religioses del devant. Lo marit d’ella tractà de comprar a les monges la cobejada fruyta, perque deya sa muller:”¡No vull altres taronges que les de les monges!" (Potser axò era en virtut de la forsa del consonant). Y ¿quí diría que aquells cors de fera, sens mòurels a compassió l’estat excepcional de la dòna, qui be podía morirse no satisfent son desitx, y sens escoltar los prechs del espòs, al qui martiritzava la sola idea de que pogués venirli un fill ab una taronja al cap del nas ò en altre part visible; qui diría que’s negavan en rodó a donar ab diners ni sens diners lo que se’ls demanava?"

“En açò, desesperat l’home, ¿quína’n fa? A la nit, salta la tanca del hort, proveheix bona cosa de lo que no li volían vendre; y, quan ja estava a punt de dúrsenho, va cridarli l’atenció un gemech continuat com d’ànima en pena. Escoltant, escoltant, pogué donarse rahó de que’ls planys exían de terra, del dessota d’una llosa… Y, per acabar en poques paraules, axí va descobrirse que allí tenían una monja enterrada en vida, en càstich de no haver volgut obehir en tal ò qual cosa.”

Aquesta llegenda que, per ferse càrrech de la sua falsetat, no més cal dir que va córrer al menys tres vegades com cosa nova y sempre ab los matexos ets y uts, durant lo segle XIX, encara avuy día hi hà malvats y babaus que la donan per certa. Un drama que va escríuren un autor barroher contribuhí a donar a la cosa gran ressonancia, y’ls de La Emancipación, no escarmentats ab la denuncia, prenían la faula pel seu compte, y enllasantla habilment ab la mort de la María Cabanes, suposavan que aquesta havía sigut morta d’una manera extranya, fentli olorar no sé què algun agent dels capellans, en venjantsa de no haver pogut apoderarse d’ella y dels seus bens, gracies als avisos d’una parenta monja penedida de serho, a la qui justament per aquell fet havían donat un càstich tan abominable. Afegían després, que la “onada negra” anava mostrantse més cada día, donchs a un home com don Ramon Armengol, a un sabi que havía fet un descobriment d’òptica de gran trascendencia, se’l tenía près sens motiu y hi havía’l propòsit de ferlo desaparèxer pera que no revelés iniquitats. “¡Ja tornem als temps ominosos del obscurantisme que feu martres com Galileo y Miquel Servet!” exclamavan. Y ¡ay de qui hagués dit que a Galileo ni se’l perseguí com a home de ciencia ni se’l maltractà! ¡Ay de qui volgués dir qu’en Miquel Servet morí cremat per altres heretges! En fí, tant y tant La Emancipación ne feya, que l’autoritat va suprimirla.

Ni axí tampoch va posarse remey. La Emancipación, si be un xich axalada, tornà a surtir mudant lo títol, però ab lo mateix esperit. A demés s’estamparen llibells anònims, que secretament corrian de mà en mà, referintse a la “causa cèlebre”. En les cantonades dels barris extrems de la ciutat, se llegiren pasquins que s’hi referían. En certs teatres, lo públich havía agafat lo costum de fer cantar als actors còmichs lo Trípili, obligantlos com a ninots a fer ximpleses y a improvisar cobles sobre lo mateix. Los ceguets, al sò del violí, baladrejavan romansos satírichs de “la morta y’ls vius”. Fins en los politxinelis, llavors en certs cafès molt en boga, en Cristòfol y en Titella, ab ses fesomíes d’enza, solían tractar la qüestió de manera més ò menys alegòrica, y quan, per discrepar en la materia, no’s trencavan los garrots en sos caps de fusta, lo Compañero –personatge obligat en aquella classe de funcions en aquell temps, qui, parlant ab veu natural y sens exir may en l’escenacle, representava l’home de seny– havía de dirlos que dexessen lo Jardí del General allà hont era.

Al jutge, qui al principi va pendres les invectives del estudiant y les públiques un xich a la fresca, ja comensava a pujarli la mosca al nas y fins a no mancarli ganes de dimitir lo càrrech, sobre tot d’ensà que hont se vulla y a totes hores sentía sempre’l martiri d’una cansó ab la tornada següent:

La presó del Armengol, després d’esser glorificada per lo diari successor de La Emancipación, va convertirse en una apoteòsis. En un moment, com obehint a una consigna, munió d’associacions més ò menys legals, més ò menys “progressives”, mès ò menys simbòliques, que duyan títols en los quals hi havía paraules com “fraternitat”, “germans”, “amichs”, “unió”, “constancia”, anavan a rendir tribut de simpatía y admiració al près, no en sò de broma com ho havían fet los estudiants, sinó com prenentsho a la valenta, enviantli toyes de flors, caxons de cigarres, etz., acompanyantho ab cartes qu’eren un devassall de grandiloqüencia feta ab motlle, oferintli cada colectivitat son distintiu en diferenta especie de metall, desde’l ferre fins al or. De tots aquells actes davan compte’ls periòdichs, reduhintse’ls uns a explicar lo fet y extenentse’ls altres en consideracions que variavan de tò segons l’esperit d’ells era. De tot allò, qui se’n reya y qui ho agafava seriosament. En lo Colegi de Medecina, armava una continuada bulla qu’era’l neguit del pobre Ciutti, ja prou amohinat ab los missatges que lo près y sa sobtada glorificació l’obligavan a fer d’un cap al altre del día. Mes, sía com vulla, se feya soroll, y aquest soroll donava ales a la procacitat del qui n’era obgecte pera escriure noves cartes al qui’l tenía en son poder, no ja insolentes, sinó fins cíniques: en una d’elles, arribava a dir que, “a pesar de tot y de tothom, ell surtiría d’aquella gavia”.

Lo jutge, vensut ja son temperament calmós, ja no’s gratava estoycament les patilles, sinó que, plè de neguit, fins arribà a estiràrseles. Cansat de tan mareig, qu’arribava a semblarli un somni, y resolt a acabarlo d’una vegada, va decidir que s’examinessen les facultats mentals del qui li produhía.

Tres metges forenses anavan a visitar al doctor Nostradamus. En lo moment d’entrar ells en la celda, aquest va alsarse, després de cobrir ab un paper lo qu’escrivía ò dibuxava, y’ls digué resolut:

–Som colegues de vostè, y venim a vèurel;– contestava un d’ells, rodanxó, que gastava ulleres.

–¿Colegues? Ja sé que vostès son metges; però jo encara estich pel camí d’arribarhi;– observà l’Armengol.

–Home, la distancia que li manca per serhi es tan insignificant, que ni val la pena,– saltava un altre magristó y bellugadís. –Ademés, ja sabem que vostè es un jove aprofitadíssim, no sols en los estudis del art de curar, sinó en molts d’altres.

–¡Oh! ¡sí!– afegí’l ters metge, home vell y axut, qui durant la visita no va dir cap més paraula, reduhintse a mirar sempre ab gran interés al jove y a tot lo que’l voltava.

–Gràcies;– feu l’Armengol. –En l’estat en que’m trobo, ja veuen que no puch correspondre a la seva galantería ni tan sols convidantlos a fer una modesta sucamulla… ¿Què? Ni a seure’ls puch convidar; tot lo més que puch dirlos es que, si volen, agafen una cadira y segan a terra.

–¡Ah! ¡ah! ¡ah!– esclafían tots tres, com celebrant la surtida, per més qu’aquesta fos lo que’s sol dir un lloch comú.

L’Armengol. –Sí, un humor de mil dimonis, tant, que si’m dexavan fer a mi, ja’s veurían coses altes.–

L’Armengol. –¿Y m’ho pregunta? Vaja, home, no sembla sinó que vulla tractarme de nen.–

Lo metge magristó. –Home, axò de cap manera. No ha sigut lo meu intent ofèndrel; ans, ben al contrari… Se compren, sí, qu’una persona desde tant temps privada de llibertat, y, sobre tot, una persona tan activa com vostè, se migre.–

L’Armengol. –Sí; estich rumiant nit y día per veure si trobo un explossiu que fassa saltar a engrunes aquesta bola miserable que’s diu món, habitada per tants ases y tants murris.–

Lo mestre magristó. –¿Allò de la permanencia de les imatges en la retina? ¿Còm ho té a hores d’ara?–

L’Armengol (En tò mofeta). –¡Cà! Nó, senyor. ¡Qu’es càs! Y, díganme vostès: ¿que m’han près per boig?–

Lo mmetge magristró. ¡Y ara! ¿Còm pot afigurarse vostè que tinguem semblant idea?…–

L’Armengol. –Vostès se pensan que m’hi enfado… Donchs, s’equivocan de mitx a mitx. No seré pas jo qui’ls diga: “¡no so boig! ¡no so boig!” ¿Han vist a cap qu’ho sía que ho confesse? ¿N’han vist algun que no s’irrite a la sola idea de que’l cregan tal?… Boig deyan a Galileo, boig van dir a Colon y ¡a quants més ho han dit!… ¿Qu’es la bogería? Un desballestament mental. ¿Hi hà algú de qui puga dirse que no té un desequilibri més gros ò més xich en lo cervell, degut a circunstancies orgàniques ò a eventualitats del mitx en que’s troba? Donchs, si es axí, fàssan lo favor de dirme quína es la ratlla divisoria que separa la sanitat de la malaltía; díganme ahont acaba’l plè judici y ahont comensa’l seny perdut… ¡Boig! ¿Que ho sé jo y qu’ho saben vostès si ho so, ho son ò ho som tots quatre? Dígan qu’ho so, si axí’ls sembla ò si axí ho volen; però jo’ls asseguro qu’en tal cas, he de fer tornar boigs a vostès y al lladre del jutge y a tots quants vullan entrebancarme.–

L’Armengol. ¡Si no he de calmarme! ¡Si estich tranquil! Ò si nó, prènganme’l pols, y se’n convenceràn… Vaja, senyors “colegues”, déxenme en pau, que tots som del ofici, y ja’ns conexem. Fàssanme’l favor, que tinch feyna. Sí, tinch feyna. ¿No volían saber en què m’ocupava? Donchs, estich fent un treball caligràfich… Y que serà de primera qualitat… Nó, ara no’s pot veure encara, nó; ja’l veuràn quan estiga llest… Vaja, estígan bons, que’s conserven, estígan bons.–

Los tres facultatius, després d’algunes consideracions sobre’l caràcter qu’havían observat en lo près, lo declaravan responsable dels seus actes.

“Donchs ja l’ensenyarèm de viure ab quatre anys de presó correccional a n’aquest poca-vergonya” va dir lo jutge, entr’ell mateix, al saberho, tot amanyagantse les patilles blanques.

No’s donà gens de pressa en posar lo seu pensament en obra, de manera que, quatre díes després, no haventho fet encara, va rebre una nova epístola del Armengol, no ja escrita ab aquells caràcters fins y acabats de costum, sinó ab una lletrota que semblava esser feta volant. Deya axí:

“A ningú sinó a tu mateix pots culparne; tu mateix, sens donarten compte, me n’has tret; obehías inconscientment a la sugestió meva estampant lo meu nom y’l teu en lo document que m’ha obert la porta.”

“Vèjas si pots entendre aquest misteri; rumía, tórnat boig rumianthi, ja que pensavas fermhi tornar a mi ò fermhi passar.”

“Lo cert es, que ja pots ferme un nú a la cua; donchs, per més que corres, ja no m’atrapas”.

“Però jo a tota hora puch atraparte a tu, si no filas dret, y crègas que estich resolt a ferho.”

“A fi de darte una proba de que no dormo, te diré que jo, essent près, he conseguit lo que no conseguíau tu ni’ls que’t seguexen trobantvos lliures: saber quí va esser l’autor de la mort de ma cosina. Se diu Llorens Virgili, es enginyer y viu a Madrid en lo carrer de Carretes.”

“L’ull acusador de la morta y’ls meus ulls, desde tot arreu, te guaytan; y ¡ay de tu si d’aquí endevant no fas justicia!”

Llegir lo bon home les precehents ratlles, y, passantse la mà pels ulls y pel front, agafar lo barret y córrer vers al carrer d’Amalia, fou tot hu. Arribat al edifici que serveix de càrcers, anà a trobar al director, dihentli de bones a primeres, en llengua castellana:

–¡Però si jo mateix vaig rèbrel! En fi, ara mateix ussía’l podrà veure.–

Y, anantsen lo director a la taula que tenía en son despaig, treya’l document y’l posava en la mà del jutge.

–La meva firma… Sí,– aquest exclamava, semblantli que vegés visions. –¡L’imprès!… ¡Lo paper d’ofici!… ¡La firma del actuari!… ¡Tot! ¡tot!… Però ¿còm pot esser? ¡si jo ni sé qu’haja passat semblant document pels meus ulls!

–¡No pot esser! ¡no pot esser!… ¡Impossible que jo firmés tal cosa!– exclamava’l jutge picantse’l cap. –Que vinga al moment l’actuari. ¡Desseguida! ¡desseguida!–

–No ho entench, no ho entench,– va respondre l’escrivà, després d’una estona de dar voltes y més voltes al document.– Veig aquí la meva firma, y no recordo haverlahi posada… Com també hi hà la d’ussía…

–Tampoch hi he posat jo la meva;– sostenía l’actuari obrint tants ulls com tenía. –A tots dos nos hauràn sorprès la firma; no’n pot ser d’altra… Però ¿quí? ¿quí haurà sigut lo qu’haja gosat a atrevirshi? ¿Quí?–

Sens perdre temps, va procehirse a interrogar a tots quants treballavan en la escrivanía, y cap va havernhi que no donàs lo document per bo, regonexenthi les fermes del jutge y del actuari.

No obstant, un dels curials, després de bona estona, cridava l’atenció d’abdós funcionaris, dihentlos que, si be ho considerava tot en regla, veya falsificació en lo segell. En efecte, cotejantlo ab altres reproduccions que’s tragueren, se veya que, no tan sols no era idèntich, sinó també que, en lloch d’una estampació, era un dibuix fet ab molta paciencia ab una tinta especial. Comprobada aquesta falsetat, de mica en mica, va regonèxers també qu’eran una imitació’ls noms y les rúbriques.

Prou s’expedían requisitories, prou s’enviavan los agents millors en persecució del delinqüent fugitiu; però –ja ho havía dit ell– li podían ben fer un nú a la cua. No’n varen trobar ni’l rastre.

VII

Be va perdres lo rastre de la persona; mes nó’l de la seva acció. Les noves de que’l près havía fugit y de que’s sabía qui era l’autor del “crim del Jardí del General” corregueren de boca en boca y fins ab lletres de motlle; los comentaris públichs se complicaren més y més; fins, al arribar Carnestoltes, anava per la rua un carro ab una gran ratera oberta, un dimoni que duya un ull colossal en mitx d’un penó, uns magistrats que portavan grans ulleres y un home que vestía roba negra llarga, caracterisat de manera sinistra, interposantse pera qu’aquests no vegessen lo qu’aquell los mostrava.

Resolt lo jutge a apurar fins l’últim recurs pera fer callar la murmuració contra ell principalment desencadenada, envià un exhort al jutge corresponent de Madrid ab aut motivat pera que cités a Llorens Virgili a comparèxer a Barcelona a declarar. La contesta al tal exhort fou que l’enginyer feya temps que tenía la casa tancada y rès d’ell se sabía.

Se procehí a embargar los bens del fugitiu; mes la casa dels seus pares aparegué carregada d’hipoteques, y la justicia no trobà sinó mobles vells y efectes que quasi rès valían, puix tot lo que pogués tenir alguna vàlua havía desaparegut. Per lo vist, conexent l’Armengol que la feta no sols li havía de costar al menys vuyt anys de presidi per la sola falsificació de document públich, sinó qu’havía d’afectar també als seus interessos pecuniaris, ans de fugir va pendre les seves mides.

Mentres tant, lo bull del escàndol anava apaybagantse de mica en mica; però encara n’hi havía certa reminiscencia mantinguda ab un estirabot popular, ab una d’aquelles exides de tò que’s fan de moda entre certa gent y que les més de les vegades ni se sab còm nexen ni per què moren.

Axí estaven les coses, y’l jutge ho considerava ja tot dat y benehit, quan un día la criada entrà en son despaig allargantli una targeta y dihentli qu’era d’un senyor vestit de dol que volía parlarli.

–Llorens Virgili!… ¡Qu’entre!– exclamà’l funcionari fent un bot, gratantse les patilles y tornantse vermell com una grana.

–A les seves ordes,– digué, entrant, un senyor alt y ros, de gentil presencia, vestit de levita negra, duhent a la mà’l barret rodó cobert de glassa. –No extranye qu’haja trigat tant a comparèxer a la seva citació. Quan aquesta va rebres a Madrid, jo’m trobava fòra d’Espanya; al tornarhi, sabent lo ocorregut, m’he dat pressa en comparèxer, y aquí’m té. Però desitjaría que’l jutge, abans d’interrogarme en sa qualitat de tal, me fes la mercè d’escoltarme senzillament com a home, despossehintse per un moment de la investidura que li han donat los poders públichs.

–Pàrle, donchs,– va respondre’l funcionari mirantse a son interlocutor ab extranyesa.

–Com a enginer que so,– comensà en Virgili, –al obrirse la carretera que passa per Santa Eularia, vaig estar en aquell poble algun temps ocupantme en les obres del trassat y en la direcció d’uns ponts.

Mantenintse d’una rendeta, vivía la tal ab una bona gent y donava ensenyantsa a unes quantes noyes. L’home de ciutat, sobre tot un home de carrera, se migra en les poblacions petites, per que, fòra del rector, l’apotecari y’l metge, quasi no troba persones que per la seva cultura li fassan la conversa agradosa. De bell principi, jo posava al hostal y matava algunes hores vagatives en l’escassa tertulia de ca’l apotecari; però, com allí no hi havía sempre tertulia, tot lo temps que’m veya obligat a estarme en la meva posada se’m feya llarguíssim, respiranthi sempre aquella atmòsfera de carreters y traginers que, si be per lo típica agrada una estona, molt aviat cansa. Axí es que, donant veus pera trobar una casa ahont, pagantho degudament, tingués un bon tracte com de familia, varen dirigirme (son paraules textuals) “allà hont s’està la mestra”.

Al costat dels dos vellets que m’aculliren, gent senzilla y humil d’estament y condició, però de molt bona criansa, vaig estar allò que’s diu divinament, sobre tot haventhi la María, qui, per sa major ilustració y’l bon seny qu’en tot mostrava, me feya l’estada encar més agradosa. Ab ella procurava jo especialment promoure conversa, trobantmhi tan be, que ja no pensava gayre en mourem de mon eventual domicili; de manera, que si de tant en quant anava a la tertulia del apotecari, aquest y’ls concurrents asíduus atribuhían les meves absencies a que la mestra’m tenía robat lo cor.

“¿M’hauré enamorat d’ella efectivament?” vaig preguntarme després moltes vegades. Però ¿què sabía jo? Lo únich de que’m donava compte era de qu’en lloch me trobava tan be com prop d’ella, y vaig anarme abandonant al meu jahent sens pendre la precaució més mínima.

Eram al fort del estiu, y les grans soleyades me posaren malalt d’alguna consideració. Aquella gent va governarme amb un zel exquisidíssim; sobre tot la María va ferho com sols ho fa una mare, una esposa ò una excelent germana de la Caritat, passant díes y setmanes casi sempre al capsal del meu llit…

Recordo confosament qu’en hores de febre la considerava com l’única dòna per mi estimada y que al despertarme en la realitat de la vida, ja vaig tenirla per tal. Al exir d’aquell estat crítich, l’agrahiment encenía més la flama, y, ab tota la claretat del meu enteniment vaig declarar la meva passió.

L’alegría de veurem afectuosament correspost crech que ajudava a referme. Llavors venía’l plè del meu idili, fins que, llesta ja la tasca que m’havía dut al poble, va serme precís tornarmen a Barcelona. “Llorens, –va dirme ella veyentme a punt de marxar,– abans de conèxet m’havía estat aquí ben tranquila; no vullas que l’haverte conegut sía la meva desgracia. Síam lleal com sempre t’ho seré jo… ¡Per Deu, no m’oblides!”

Vaig refermarli l’asseguransa de la llealtat de les meves intencions, prometentli que, al realisarse alguna de les esperanses que tenía de progressar en la carrera, en la qual era principiant, tot seguit nos casaríam, y n’hi feya jurament; y, anantmen de sobte, per que ja no podía contenir la emoció, vaig dexarla a n’ella feta un mar de llàgrimes.

Arribat a Barcelona, va entaularse una correspondencia entre nosaltres, correspondencia que per espay d’alguns mesos fou contínuament seguida. Però, si be, al declararme a n’ella no vaig mentir, per que n’estava enamorat bojament, perque li veya totes les perfeccions imaginables, al trobarme en la ciutat, de mica en mica s’entebiava’l caliu de ma passió, y, talment, com si’l cambi d’atmòsfera cambiés lo meu esser moral, considerava a la María com a una bellesa rústega a propòsit pera fer venturós a un hereu de pagesía, però may a un home de la condició meva. Li tenía agrahiment, fins la estimava, potser, com s’estima a una germana, però nó per ferla ma muller.

Les cartes meves ja no sovintejavan tant com al principi; cada vegada que li escrivía, dexava passar més temps sens ferho, y’l meu incompliment va accentuarse al anarmen de Barcelona per fixar la meva residencia a Madrid. Prou se’n quexava amargament ella; però jo li responía excusantme ab les meves ocupacions y repetintli les prometenses; per que, tan verament apassionada la veya, que no vaig sentirme ab coratge per donarli un desengany.

Les gales y l’aspecte d’una senyoreta de Madrid m’enlluhernavan y vaig casarme…

–Però, ¿llavors?…– interrompía lo jutge qui, durant la relació, donava mostres d’assentiment en alguns passatges.

–No va saberho la María. Vaig seguir molt temps ab ma indigna comedia, tement que’l no ferla sería com donar a la pobre noya una punyalada mortal, sobre tot sabent que tenía la salut malmesa. Però’ls clams d’ella en ses cartes, qu’eran majors cada día, y les tribulacions meves, que anavan sempre crexent, me feyan pendre la resolució d’acabarho tot d’una vegada… ¡Ay! llavors la vaig matar!

–Vaig escríureli donantli día y hora per trobarns en lo Jardí del General. Allí, plè de remordiment y de vergonya, tot vaig explicarli… ¡Allò, allò va serli la mort!

–Y, a n’axò, ¿què va dirhi ella? ¿Què va succehir després de la revelació?– lo jutge preguntava, mentres l’enginyer, sospirant ab viu dolor, s’axugava’ls ulls plens de llàgrimes.

–Després… ¡ay! després vaig córrer a fugir, sens esma ni per excusar la meva conducta abominable, ni sentintme ab coratge per aguantar lo pes de les acusacions que anavan a caure damunt meu… Lo que, passat axò, va ocórrer, vostè ho sab y tots ho sabem per desgracia.

En quant a mi, –seguía en Virgili, capficat, després d’un instant de pausa,– no m’he gaudit pas de la meva mala obra. La dòna ab qui vaig casarme era un’ànima freda y egoista, incapassa de sentir altre amor que’ls dels plahers y les gales. Ma vida conjugal, comensant per esser un fingiment seguit y inaguantable pera que’l món no’n vegés la realitat, arribà a ser prompte un martiri tan bon punt perdía la salut ma muller. Duhentla d’un país al altre per veure si’s curava, he passat tot aquest temps, fins que ha mort en Nissa… Allí ha acabat lo seu patir; lo meu, dura encara… y durarà mentres viuré. Jo mateix vaig destruhirme un paradís que’m va oferir la terra… ¡Pobre María!

–Senyor Virgili,– lo vell responía, –en lo que vostè acaba de contarme no es competent lo tribunal que jo represento. Es un cas de conciencia, més apropòsit per tractarlo ab lo confés qu’altra persona, y, ja qu’he hagut de saberlo, desitjo que Deu hi pose’l remey que sols Ell pot posarhi.

Per lo demés, la seva narració confronta perfectament ab les cartes dirigides per vostè a la María, trobades entre’ls efectes d’aquella mala pua del cosí d’ella, de qui may més voldría sentir parlar… Li asseguro qu’ell sol m’ha donat més tràngul del qu’he tingut en vint y cinch anys de ma carrera… Però, ¿què li havía fet vostè a n’aquell poca-vergonya perque tractés d’embolicarlo com autor d’una mort evidentment natural?

–No ho puch entendre;– feu l’enginyer. –Ni’m recordo d’haver vist may a semblant home.

–Tot lo d’ell sembla un enigma diabòlich;– afegí l’home de lleys. –No puch imaginar lo per què de tanta y tanta farsa. Però no cal encaparrarshi. Demà vostè’m farà’l favor de venir, y en poca estoneta extendrèm la seva declaració limitantla a lo purament necessari per aclarir judicialment los fets; y jo, trayentme tot seguit del damunt aquest embolich de cordes, per no trobarme may més ab un altre de semblant, pendré la jubilació, que prou me l’he afanyada.–

VIII

Quan lo meu amic Basili hagué acabat la carrera, no tenint ja ocasió d’anar al pati del Colegi de Medecina, may més vaig veure a cap estudiant per preguntarli si sabía rès del doctor Nostradamus. Per altra part, la bullida que aquest va moure en la opinió pública ab motiu de la mort de sa cosina, anà mimvant fins a apagarse del tot ab l’esclat d’entusiasme qu’excità la guerra d’Africa.

Passaren alguns anys, quan un día, trobantme en un carreró de la ciutat antiga, y no volent allunyarme de l’estació del carril de Fransa, en lo qual me disposava a anarmen a Gerona, vaig entrar en una rònega barbería, la primera que’m vingué al pas, pera que m’afaytessen. Mentres l’únich que vaig trobar allí, després de posarme’l plech y ensabonarme ab la bacina, passava la rasor per la corretja, jo me’l mirava de fit a fit, semblantme qu’aquella cara no m’era pas desconeguda…

–¿Que sería vostè un tal…?… ¡Ay! ¡Ara no’m recorda’l nom! (Ab un xich més anava a dirli Ciutti).

–Pau Lluhelles, per servirlo;– va respondre galantment lo minyó. –¿D’hont me coneix?

–¡Nó, senyor, no vaig acabarla!– sospirà’l barber. –Jo tenía llavors un bon puntal; però després lo vaig perdre, y…

–Donchs també deu saber l’historia (per que, en nom de Deu, si va parlarsen!) de quan va esser a la presó y va fugirne… D’allí’m ve tota la desgracia.

–Ja veurà. Ell me mantenía y ell me donava conferencia. Tenintlo a n’ell, rès me feya por; però jo so pobre y no tinch talent (li confesso), y, havetme de guanyar la vida y sens una persona entesa que’m posés les llissons en clar, per cap estil podía exirne. He tingut d’acontentarme, donchs, essent barber y cirurgià. Dono sangníes, poso sangoneres y faig tot lo qu’es propi de la cirurgía menor… ¡No hi hà remey, es axí! Però, a costat del Armengol, jo haguera sigut metge; tan cert com dos y dos fan quatre.

–¿Y què va ser aquella boboya de la fotografía del ull? Rès més que una comedia. ¿No es veritat?

–¡Comedia! ¡comedia! No sé si era tot comedia, perque jo vaig presenciar com ell feya moltes probes ab ulls trets amagadament dels cadavres del Hospital; però com l’Armengol may se dexava entendre, no puch assegurarli fins a quin punt va arribar. Ara, si vostè’m diu qu’en allò potser hi havía més pa que formatge, no li negaré, perque l’Armengol tenía una flaca: era vanitós, volía que’s parlés d’ell y fòra. S’havía posat en una sexta, y’ls de la sexta, prometentli que’l farían un dels més grossos entre’ls seus, l’inflavan pera que mogués bona cosa d’escàndol… ¡Ja va mouren, ja! Tot lo que va ferse era obra d’ell; d’axò sí que puch darne bona rahó. Però també, ab un xich més lo clavan a presidi sens que li valgués la sexta ni la setena.

–Però ¿còm es que vaja embolicar en les seves trapaceríes a n’aquell enginyer acumulantli lo que no era? Y ¿còm va ferho pera que aparegués en la fotografía?

–L’Armengol volía que’l soroll durés, perque’ls seus li demanavan. Per lograrho, lo millor era inculpar a algú. Ell duya grossa tirria a n’aquell senyor, per crèurel causa del mal que va matar a sa parenta; y, havent trobat entre’ls papers d’ella una fotografía d’ell,… míri, dibuxant, y fent una pila de trampes que jo vaig veure, lo feya surtir prop de la morta… ¡Sabía molt de dibuix; de tot sabía l’Armengol!

–¡No me’n parle! ¡no me’n parle! Encara tremolo pensant en lo meu patir d’aquells díes. Després d’haver dut a la presó’l manament de llibertat,– qu’ab un xich més me costa a mi entrarhi y ben ignocentament, perque jo rès sabía de la jugada, –may més vaig veure al Armengol. Va dexarme en la més gran miseria. ¡Si vaig pasarne de fam y de tribulacions! Però ¡ell ray! Los de la sexta’l feyan fonedís, y va anarsen cap a Italia ab una bona bossa que ja sabía ell hont jeya. Y jo aquí, ¡patint!

–May més va dirme ase ni bestia; com si ni m’hagués conegut. Però un de la sexta que anava y venía molt sovint d’Italia, va dirme que l’Armengol, al arribar allí, desseguida’s feya dels d’en Garibaldi y una bala’l va matar en la batalla del Vulturno… ¡Malaguanyat! ¡malaguanyat! perqu’era un talent, un gran talent.

–¡Digne fi, donchs,– vaig respondre, –tenía’l pare de l’escandalosa novela del ull acusador, morint per una causa que, en nom de la llibertat, atentava inicament contra la llibertat dels pobles!–

L’embaxada de la mort

Lo carrer de casa es un dels que més recordan la població tradicional. Les cases d’aspecte vell, tenen, en sa majoría, menestrals per habitadors; molts d’ells ja hi nasqueren y han heretat de sos pares l’ofici que hi practican y, junt ab l’ofici, lo caràcter y les costums. ¿Qu’es la festa de Sant Jaume, patró d’Espanya y del barri? Se fa sortija a la tarda y al vespre s’encenen llums a la capella que tot lo día ha estat guarnida, y fins quí sab a quin’hora balla tothom que vol. ¿Ha de passar la professó de Corpus? Lo día abans ja tot, de cap a cap, se guarneix de mata, se colocan palmatories, y a l’hora de la festa’s veu una llumenaria que no hi hà més que mirar. La iniciativa d’estes y altres festes sempre ix de casa en Tòfol, lo sabater de la reconada.

Dotat d’un caràcter alegre, catxassut y entremaliat, tot ho imagina: complascent ab tothom, de tothom es ben volgut: y, com ha estat quatre vegades arcalde de barri, té molta conexensa y lo qu’ell no logre, no ho lograrà ningú. Allí acut l’atribulat en demanda de consell, allí’l menesterós cercant auxilis; y en Tòfol, que posseheix un envejable cabal d’experiencia y té, a demés, bon cor, aconsola al un, dona camí al altre, lo mateix que fa una subscripció pel necessitat obrint ell la marxa ab un donatiu de sa bossa y comensant per convidarhi a sos nombrosos adlàteres que, mentres sía cosa d’en Tòfol, tot ho troban be.

Aquests son l’adroguer, lo pellayre, lo manyà, lo graner, l’ebanista, lo taberner, un fabricant y sis ò set proprietaris que a certes hores del día s’aplegan formant un conjunt pintoresch d’etats, fesomíes y vestidures. Al vespre, sempre’ls trobarèu en amistosa rodona, dins de la botiga, si es hivern, y a fòra’l carrer al estiu, y may tenen una disputa, sempre amichs, alegres y ben avinguts; allò sí qu’es una bona y veritable democracia.

Cada día en aquella reunió se fan progectes nous, y lo que arriba a merèxer l’aprobació total, coste lo que coste (no hi hà més), se porta a cap. S’han fet representacions de ombres, balls, castells de foch, s’han alsat bombes de gas, s’han enviat xarades als periòdichs, s’han tret cansons y s’han inventat travessures que ni al diable mateix se li haurían ocorregut.

Allí es hont se sab y’s comenta tot lo qu’en lo vehinat passa; y ¡ay del vehí que, per son caràcter grotesch ò per sa conducta poch arreglada a les conveniencies socials, arriba a cridar l’atenció d’aquella junta! D’una manera ò altra, tart ò dejorn, n’ha de sentir les conseqüències.

En Piteu era un home de sexanta y tants anys, alt y prim com una canya, arrugat com un pergamí vell, ab un bigoti blanch y erissat y uns ulls ficats endins que quasi no s’oviravan. Solía vestir pobrement, fòra de certes diades en les que fins se permetía usar levita y barret alt, barret y levita de formes retrospectives, que Deu sab los anys que comptarían d’existencia. Vivía sol y anava sempre sol, gastava poques paraules ab los coneguts, essent sa vida quasi be un misteri, donchs lo que més se conexía d’ell, perque tenía ocasió d’experimentarho tothom que li veya comprar alguna cosa, era son caràcter econòmich que ratllava en la més desenfrenada avaricia; però, a casa en Tòfol no’s podía ignorar rès, y allí vaig sebre lo que’s dirà de la seva vida.

“¿Veus aquell que passa?” me deya un día l’ graner. “¿No’l conexes? Es en Piteu, un bestia, un animalot ab tota l’extensió de la paraula. ¡Y si no fos més que axò, ray! Té un cor de bronze, una ànima perversa; es capàs de tot, mentres sía fer la seva y no puga exirnhi perjudici, en termes de que a presidi hi hà homes que no han fet la centèssima part del mal que fa aquest vellot.”

“Tenía establiment del seu ofici; però se’l va vendre, a fi de poder dedicarse no més a negocis y de tenir més llibertat per ferne d’aquells que no ha d’entendre’l públich. ¿Sabs què fa ara? Tot lo que s’escau. Compra allò que s’esdevé y enganya, si pot, quan ho ven, sía ab qualitat ò ab quantitat: dexa diners fins a quaranta per cent ab bones penyores ò ab bona hipoteca: trafiqueja ab obgectes robats… En fí, crèune tot lo que te’n digan d’aquest miserable.”

“Los sentiments de familia, per ell no existexen: ell no ha estimat a pares ni a germans, perçò l’idea del matrimoni l’esgarrifa, y viu moral y materialment com una bestia. En aquest punt, sa historia es molt negra y llarga de contar.”

“Possehit de l’avaricia, aquest monstre no viu ni menja com a persona, sinó quan es a fòra ciutat, perque has de saber qu’ell no va al hostal sinó que sía per dormir, donchs a mitx día procura trobarse en alguna casa de camp, traba conversa ab la gent d’allí, y, tot manyagament, los dona a entendre que desitjaría, pagant, menjar ab ells, perque viandes de pagès li agradan molt. Trau lo ventre de pena, y quasi sempre de franch, puix rares, molt rares vegades, li cobra rès ningú.”

“Açò quan es en lloch foraster; però aquí ja es altra cosa. Pera que’n tingues idea, te contaré lo que jo mateix vaig presenciar.”

“Tu conexes prou a n’en Llogari, aquell que negocía ab aviràm, ous y altres coses per l’estil? Sí, es clar que’l conexes. Donchs, un día va llansar a dins de la volta del carreró una llangonissa, y ell, en Piteu, la cullí y sé de cert que va menjàrsela. Afigúrat tu quin bocí sería quan en Llogari no gosà vèndrela a ningú; no’t diré més sinó que quan en Piteu la cullía, al seu devant un gós la olorà, y, en lloch de clavarhi les dents, alsava la pota per ferhi una mala acció.”

“Y tot no més per arreconar moneda; però ¿per què? Ell no té fills, ell no estima a ningú… ¡Vaja, vaja, sembla impossible que la naturalesa críe persones axí! Homes com ell valdría més que no hi fossen”.

Açò es lo que’l graner me contava un día seyent al peu de la porta de ca’n Tòfol.

III

En Piteu anava travessant esta vall de llàgrimes sens altra inquietut que la d’avansar moneda, quan un día (¡cas estrany!), ell que no’s tractava ab cap parent, baxant l’escala, va toparse ab un nebot que pujava depressa y esbufegant.

–¿Què hi hà? Que m’han donat un gran disgust, oncle,– contestà’l nebot fingint gros sentiment. –¡Gracies a Deu que’l veig! ¡Ha vingut un home a casa, dihent que vostè era mort!

–Algun ximple, algun ximple,– rondinà’l Piteu. –Nó, no so mort, encara bellugo. Vés, vés, –afegí,– vés que tinch feyna.–

D’esta manera, sens voler escoltar cap més paraula, va despendres d’aquell parent tan solícit, qui baxà l’escala contrariat per la descortesía del oncle, però encara més de veure que no’l podía heretar.

Passa axò, y al vespre, mentres ell era a la cuyna amanint no sé què per menjarsho, trucan a la porta, y’s veu ab una germana ab la qui feya més de vint anys no havía parlat. La pobre dòna plorava com una Magdalena, y restà com un glas al veure que son germà era viu.

Esplicava encara ella fent sanglots la mala nova que algú li havía donada de que’l seu germà havía dexat de viure, y en un improvís se presentaren tres nebodes y dos cosins prims qu’estavan informats de la matexa manera; mes lo Piteu, cremat de tenir aquella gent allí, sens donarlos les gracies ni cosa que pogués semblarho, ab males rahons los etjegà escala avall a tots y tancà la porta fet una furia.

Després acabà d’arreglarse la minestra, va asseures a taula, y’s disposava a tallar pa, quan, ¡pam! ¡pam! trucan a la porta.

–Servidor de vostès. ¿No es aquí la casa del difunt?– responían de fòra.

–¡Que difunt ni que llamps de Deu! ¡Encara’m faràn prevaricar! No hi hà cap mort.

–Bé, perdóne, deurà esser en algun altre pis. ¿Quín es lo de Joseph Piteu?

–Bé, home, dissimúle si l’incomodo… Jo ja sé qu’en aquests cassos la familia té’l seu sentiment; però… ¿còm ha de ser? Resignarse a la voluntat del Criador… Fàssa’l favor, òbre la porta, que duch lo bagul, y com qu’es un xich treballat, pesa.

–¡Arri al diable, que si surto, algun’altra cosa’t pesarà més, poca vergonya!–

Y al dir açò, pega correguda, agafa una barra y obra la porta furiosament; mes lo del bagul, al sentirho, fuig espantat, y, com no hi havía llum y’l mixte qu’ell havía encès per pujar ja no cremava, home y caxa anaren rodant escales avall, movent un brugit que posà en commoció a la gent de tots los pisos.

D’aquella gent rebía auxili’l baguler, donchs lo Piteu se’n tornà a la seva còva, va assegurar les tancadures, y, mirant ja desganat lo potipoti que havía de menjarse, va dexarlo en lo mateix lloch hont era, apagà’l llum, y tal com se trobava, sens despullarse gens, se ficà al llit.

Les impressions qu’havía experimentat durant aquell día li feyan desitjar lo repòs, donchs, en la etat d’ell sobre tot, les afeccions morals trascendexen al orde físich, y com, per altra part, estava lleuger de ventre, hèuse aquí qu’en Piteu va dormir de gust. Se llevà tardet, va desdejunars ab poqueta cosa, y, pensant que ja tenía per dinar lo que restat li havía del vespre, no ixqué de casa a fí de veure si hi aniría algú més, donchs temía que la falsa nova de la mort d’ell portàs encara algun cobdiciós a cerciorarsen.

Passà’l matí, arribà’l mitx día y ningú’s va veure. En Piteu dinà ab tota quietut, y va serne tan content, que per celebrar tal benhauransa resolgué cremarhi un cigarro de la Habana que havía tingut la sòrt de trobar apagat en lo passeig de Gracia. Y, pensat y fet, l’encenía.

Va encéndrel y cremava qu’era un gust, com que al fumador se li feya estrany que algú pogués rebutjar una cosa com aquella. “Hi hà gent que sembla que tinga massa diners”, –pensava ell xuclant de gust. De sobte, ¡pam! ¡pam! trucan.

–¿Però, ja ho sabeu be qu’es esta escala hont hi hà’l mort?– interrogava’l Piteu obrint la porta.

–Sí, senyor, míri aquí: Joseph Piteu, lo mateix carrer, 32, quart pis,– responía un dels dos, ensenyantli’l paper.

–¡Sembla mentida!– exclamà’l vell fòra de sí. –¿Y quí li ha donat semblant orde?

–Donchs, algú s’ha divertit ab nosaltres, perque aquest que diuen mort so jo, jo mateix, y ja ho veuen. No sé, no sé qui dimoni pot haver sigut l’autor d’esta comedia.

–¿Però’ls capellans y tot?– observà un dels joves. –Per forsa ha d’esser veritat que s’ha mort aquí un que du aquest nom; altrament, no fora possible un mal entès d’aquesta naturalesa.

–¡Jo no sé, no sé què tinch de dir, perque m’hi tornaría boig! Però tot axò algú ho paga, perque no deuen pas ferho per amor de Deu?

–¡Ah! míre, lo cotxe ja es pagat; però, en quant a la part eclesiàstica, suposo que no cobra fins després, y ¿quí sab si li portaràn lo compte aquests de la parroquia?–

–¿Cobrarme a mi? ¿Jo pagar? ¡Una canonada, un cop de punyal! Que’ls pagui qui’ls fa treballar, que jo no’ls he dat cap orde… ¡Pot ser sí qu’encara vindrían a tocarme la butxaca!… ¡Oh! ¡no pot ser, no pot ser en cap manera!– exclamava’l Piteu desesperadament y anantsen escala avall depressa.

–¡Com una reira de Deu, no cantin! ¡Callèu per amor de Deu! ¡Callèu per María Santíssima!– cridava com un esperitat.

Llavors va veure una reunió de gent curiosa qu’enrotllava’l cotxe dels morts, quatre escolans ab atxes enceses y tota la comunitat de la parroquia ab creu alta. Hi hagué explicacions, y d’elles resultà que baix firma d’un metge, suposat ò veritable, lo rector tenía certificat de la mort sobtada d’un tal Joseph Piteu, certificat que, junt ab l’orde de celebrar funerals, va rebre d’un que’s deya de la familia.

Y, anantsen cada hu pel seu cantó, termenà aquella escena que donà molt què dir y no poch què riure a la gent del barri.

Per molta calma que hagués tingut en Piteu, tot allò era prou per ferla perdre a un Sant. Ell rumiava qui podía ser lo director de semblant farsa, y no trobava la incògnita.

Va sentirse malalt y’s ficà al llit; mes no podía adormirse a pesar de la febre que’l cremava, perque la imaginació li feya veure una pila de fantasmes estranyes, coses d’un món desconegut y fins li semblava percebir certa fetor de cadavre.

Axí va passar fins l’endemà a les deu, hora en que sonà un truch a la porta.

Llavors lo nostre home saltà del jas, se posà les calses y anà a obrir, donchs tenía entre mans negocis, dels qu’esperava contesta.

Mes al obrir la carta, ¡quín esglay! en lo lloch del membret, veu un cap de mort ab dos ossos encreuats. Lo text era escrit ab caràcters inteligibles però estrambòtichs que tenían alguna cosa de sinistre, y deya axí:

“Ahí’t vingueren a cercar per orde meva, y tu, que la sabs molt llarga, no volgueres venir a pesar de la íntima dels meus dependents. Tu tens molta lletra menuda, tu ets molt pillet; però ab mi no’t valdràn les fleumeríes, perque ets meu y tan es que risques com que rasques, has de venir, si no de grat, per forsa.”

“Vèjas, donchs, qu’hem de fer, que jo no estich perque’ls meus treballadors perden lo temps anant y venint, haventhi, com hi hà, gracies a Deu, feyna de sobres. Arrégla, si vols, les teves coses però depressa, donchs jo no vull esperarme ni un día més; de lo contrari t’ho esplicarà d’altra manera ta afectíssima y segura servidora La Mort.”

Sota de la ferma, en lloch de rúbrica, hi havía una dalla y a ratlla seguida un post scriptum del tenor sigüent:

“A més de les rahons expressades, hi hà un altre motiu que m’obliga a ferte enllestir: lo dimoni, que’t sab prou vida y miracles, t’espera y s’està enaygant, en termes que tot lo día remena la cua y’s llepa’l bigoti de gust.”

Llegir axò’l Piteu y veures la perspectiva del altre món, fou tot hu. Groch, desencaxat y ab los ulls fòra de les conques, abandonà’l pis corrent com si l’empaytessen.

Ab esta carta termenà la broma; may més ningú molestà al vell, qui de semblant feta estigué malalt. Durant lo temps en que va jaure, volgué que sa germana’l cuydés, cosa de que tothom, fins ella matexa, va estranyarse. Un pich bo, demanà viure ab ella, com si temés la soletat ò s’hagués penedit de sa vida passada. No’s tornà malgastador, perque no estava en son temperament, però se manifestà, ab ell mateix y ab los altres, un xich més lliberal; ab tot, sempre estava trist, y un any després moría ab tota mena d’auxilis, dexant hereva a sa germana y fent petits llegats a diversos parents.

¡No hi hagué poch trasbals pera recullir tota la herencia! Fou precís trossejar alguns dels antichs mobles y arrunar part de la casa, donchs entre fustàm y parets era repartit lo tresor; mes la cosa valía’l treball que s’hi esmersà, puix va trobarshi una fortuna.

Deu l’haja perdonat, que si tothom ho ha ben menester, ell no fou dels que menys ho necessitavan.

May pogué esbrinar l’origen de lo qu’es molt possible que contribuhís poderosament a acabarli’ls díes; però jo crech endevinarho, ab tal que’n posaría les mans al foch sens temor de cremarme. M’explicaré.

En Piteu anà a consultar lo que li passava a n’en Tòfol, única persona ab qui tenía alguna confiansa, y jo recordo be que llavors se’n feya molta bulla a casa d’aquest. D’allí vaig traure tot lo que vinch d’explicar, fins les circunstancies més mínimes. En Tòfol y’ls seus companys, entre tots, tenen prou inventiva y suficientes aptituts pera tot lo que’s proposan, com ja he dit al comens. Axí, donchs, ¿d’ahont, sinó d’allí, podía surtir tota la munió de disposicions que formavan lo texit de aquella faula?

Finalment, m’ho fa creure encara més un’altra circunstancia; desde la mort d’en Piteu, ningú ha badat boca per retraure poch ni molt semblant fet, cosa notable dat lo caràcter bromista d’aquella reunió; jo penso que semblant mutisme no es resultat d’un acort près en comú a fi d’evitar les responsabilitats que podrían exirne, y que foran moltes; jo ho atribuesch tot no més a la veu de la conciencia.

*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK NARRACIONS ESTRANYES ***

Updated editions will replace the previous one—the old editions will be renamed.

Creating the works from print editions not protected by U.S. copyright law means that no one owns a United States copyright in these works, so the Foundation (and you!) can copy and distribute it in the United States without permission and without paying copyright royalties. Special rules, set forth in the General Terms of Use part of this license, apply to copying and distributing Project Gutenberg™ electronic works to protect the PROJECT GUTENBERG™ concept and trademark. Project Gutenberg is a registered trademark, and may not be used if you charge for an eBook, except by following the terms of the trademark license, including paying royalties for use of the Project Gutenberg trademark. If you do not charge anything for copies of this eBook, complying with the trademark license is very easy. You may use this eBook for nearly any purpose such as creation of derivative works, reports, performances and research. Project Gutenberg eBooks may be modified and printed and given away—you may do practically ANYTHING in the United States with eBooks not protected by U.S. copyright law. Redistribution is subject to the trademark license, especially commercial redistribution.

START: FULL LICENSE

PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg™ mission of promoting the free distribution of electronic works, by using or distributing this work (or any other work associated in any way with the phrase “Project Gutenberg”), you agree to comply with all the terms of the Full Project Gutenberg™ License available with this file or online at www.www.moredirect.org/license.

Section 1. General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg™ electronic works

1.A. By reading or using any part of this Project Gutenberg™ electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to and accept all the terms of this license and intellectual property (trademark/copyright) agreement. If you do not agree to abide by all the terms of this agreement, you must cease using and return or destroy all copies of Project Gutenberg™ electronic works in your possession. If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a Project Gutenberg™ electronic work and you do not agree to be bound by the terms of this agreement, you may obtain a refund from the person or entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.

1.B. “Project Gutenberg” is a registered trademark. It may only be used on or associated in any way with an electronic work by people who agree to be bound by the terms of this agreement. There are a few things that you can do with most Project Gutenberg™ electronic works even without complying with the full terms of this agreement. See paragraph 1.C below. There are a lot of things you can do with Project Gutenberg™ electronic works if you follow the terms of this agreement and help preserve free future access to Project Gutenberg™ electronic works. See paragraph 1.E below.

1.C. The Project Gutenberg Literary Archive Foundation (“the Foundation” or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection of Project Gutenberg™ electronic works. Nearly all the individual works in the collection are in the public domain in the United States. If an individual work is unprotected by copyright law in the United States and you are located in the United States, we do not claim a right to prevent you from copying, distributing, performing, displaying or creating derivative works based on the work as long as all references to Project Gutenberg are removed. Of course, we hope that you will support the Project Gutenberg™ mission of promoting free access to electronic works by freely sharing Project Gutenberg™ works in compliance with the terms of this agreement for keeping the Project Gutenberg™ name associated with the work. You can easily comply with the terms of this agreement by keeping this work in the same format with its attached full Project Gutenberg™ License when you share it without charge with others.

1.D. The copyright laws of the place where you are located also govern what you can do with this work. Copyright laws in most countries are in a constant state of change. If you are outside the United States, check the laws of your country in addition to the terms of this agreement before downloading, copying, displaying, performing, distributing or creating derivative works based on this work or any other Project Gutenberg™ work. The Foundation makes no representations concerning the copyright status of any work in any country other than the United States.

1.E. Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1. The following sentence, with active links to, or other immediate access to, the full Project Gutenberg™ License must appear prominently whenever any copy of a Project Gutenberg™ work (any work on which the phrase “Project Gutenberg” appears, or with which the phrase “Project Gutenberg” is associated) is accessed, displayed, performed, viewed, copied or distributed:

This eBook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this eBook or online at www.www.moredirect.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.

1.E.2. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is derived from texts not protected by U.S. copyright law (does not contain a notice indicating that it is posted with permission of the copyright holder), the work can be copied and distributed to anyone in the United States without paying any fees or charges. If you are redistributing or providing access to a work with the phrase “Project Gutenberg” associated with or appearing on the work, you must comply either with the requirements of paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 or obtain permission for the use of the work and the Project Gutenberg™ trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.3. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is posted with the permission of the copyright holder, your use and distribution must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any additional terms imposed by the copyright holder. Additional terms will be linked to the Project Gutenberg™ License for all works posted with the permission of the copyright holder found at the beginning of this work.

1.E.4. Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg™ License terms from this work, or any files containing a part of this work or any other work associated with Project Gutenberg™.

1.E.5. Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this electronic work, or any part of this electronic work, without prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with active links or immediate access to the full terms of the Project Gutenberg™ License.

1.E.6. You may convert to and distribute this work in any binary, compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including any word processing or hypertext form. However, if you provide access to or distribute copies of a Project Gutenberg™ work in a format other than “Plain Vanilla ASCII” or other format used in the official version posted on the official Project Gutenberg™ website (www.www.moredirect.org), you must, at no additional cost, fee or expense to the user, provide a copy, a means of exporting a copy, or a means of obtaining a copy upon request, of the work in its original “Plain Vanilla ASCII” or other form. Any alternate format must include the full Project Gutenberg™ License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7. Do not charge a fee for access to, viewing, displaying, performing, copying or distributing any Project Gutenberg™ works unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8. You may charge a reasonable fee for copies of or providing access to or distributing Project Gutenberg™ electronic works provided that:

• You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from the use of Project Gutenberg™ works calculated using the method you already use to calculate your applicable taxes. The fee is owed to the owner of the Project Gutenberg™ trademark, but he has agreed to donate royalties under this paragraph to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation. Royalty payments must be paid within 60 days following each date on which you prepare (or are legally required to prepare) your periodic tax returns. Royalty payments should be clearly marked as such and sent to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation at the address specified in Section 4, “Information about donations to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation.”
• You provide a full refund of any money paid by a user who notifies you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he does not agree to the terms of the full Project Gutenberg™ License. You must require such a user to return or destroy all copies of the works possessed in a physical medium and discontinue all use of and all access to other copies of Project Gutenberg™ works.
• You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of any money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the electronic work is discovered and reported to you within 90 days of receipt of the work.
• You comply with all other terms of this agreement for free distribution of Project Gutenberg™ works.

1.E.9. If you wish to charge a fee or distribute a Project Gutenberg™ electronic work or group of works on different terms than are set forth in this agreement, you must obtain permission in writing from the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, the manager of the Project Gutenberg™ trademark. Contact the Foundation as set forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1. Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread works not protected by U.S. copyright law in creating the Project Gutenberg™ collection. Despite these efforts, Project Gutenberg™ electronic works, and the medium on which they may be stored, may contain “Defects,” such as, but not limited to, incomplete, inaccurate or corrupt data, transcription errors, a copyright or other intellectual property infringement, a defective or damaged disk or other medium, a computer virus, or computer codes that damage or cannot be read by your equipment.

1.F.2. LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the “Right of Replacement or Refund” described in paragraph 1.F.3, the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project Gutenberg™ trademark, and any other party distributing a Project Gutenberg™ electronic work under this agreement, disclaim all liability to you for damages, costs and expenses, including legal fees. YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE PROVIDED IN PARAGRAPH 1.F.3. YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH DAMAGE.

1.F.3. LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a written explanation to the person you received the work from. If you received the work on a physical medium, you must return the medium with your written explanation. The person or entity that provided you with the defective work may elect to provide a replacement copy in lieu of a refund. If you received the work electronically, the person or entity providing it to you may choose to give you a second opportunity to receive the work electronically in lieu of a refund. If the second copy is also defective, you may demand a refund in writing without further opportunities to fix the problem.

1.F.4. Except for the limited right of replacement or refund set forth in paragraph 1.F.3, this work is provided to you ‘AS-IS’, WITH NO OTHER WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT LIMITED TO WARRANTIES OF MERCHANTABILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5. Some states do not allow disclaimers of certain implied warranties or the exclusion or limitation of certain types of damages. If any disclaimer or limitation set forth in this agreement violates the law of the state applicable to this agreement, the agreement shall be interpreted to make the maximum disclaimer or limitation permitted by the applicable state law. The invalidity or unenforceability of any provision of this agreement shall not void the remaining provisions.

1.F.6. INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone providing copies of Project Gutenberg™ electronic works in accordance with this agreement, and any volunteers associated with the production, promotion and distribution of Project Gutenberg™ electronic works, harmless from all liability, costs and expenses, including legal fees, that arise directly or indirectly from any of the following which you do or cause to occur: (a) distribution of this or any Project Gutenberg™ work, (b) alteration, modification, or additions or deletions to any Project Gutenberg™ work, and (c) any Defect you cause.

Section 2. Information about the Mission of Project Gutenberg™

Project Gutenberg™ is synonymous with the free distribution of electronic works in formats readable by the widest variety of computers including obsolete, old, middle-aged and new computers. It exists because of the efforts of hundreds of volunteers and donations from people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the assistance they need are critical to reaching Project Gutenberg™’s goals and ensuring that the Project Gutenberg™ collection will remain freely available for generations to come. In 2001, the Project Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure and permanent future for Project Gutenberg™ and future generations. To learn more about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation and how your efforts and donations can help, see Sections 3 and 4 and the Foundation information page at www.www.moredirect.org.

Section 3. Information about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation

The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non-profit 501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal Revenue Service. The Foundation’s EIN or federal tax identification number is 64-6221541. Contributions to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation are tax deductible to the full extent permitted by U.S. federal laws and your state’s laws.

The Foundation’s business office is located at 809 North 1500 West, Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887. Email contact links and up to date contact information can be found at the Foundation’s website and official page at www.www.moredirect.org/contact

Section 4. Information about Donations to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation

Project Gutenberg™ depends upon and cannot survive without widespread public support and donations to carry out its mission of increasing the number of public domain and licensed works that can be freely distributed in machine-readable form accessible by the widest array of equipment including outdated equipment. Many small donations ($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating charities and charitable donations in all 50 states of the United States. Compliance requirements are not uniform and it takes a considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up with these requirements. We do not solicit donations in locations where we have not received written confirmation of compliance. To SEND DONATIONS or determine the status of compliance for any particular state visit www.www.moredirect.org/donate.

While we cannot and do not solicit contributions from states where we have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition against accepting unsolicited donations from donors in such states who approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make any statements concerning tax treatment of donations received from outside the United States. U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg web pages for current donation methods and addresses. Donations are accepted in a number of other ways including checks, online payments and credit card donations. To donate, please visit: www.www.moredirect.org/donate.

Section 5. General Information About Project Gutenberg™ electronic works

Professor Michael S. Hart was the originator of the Project Gutenberg™ concept of a library of electronic works that could be freely shared with anyone. For forty years, he produced and distributed Project Gutenberg™ eBooks with only a loose network of volunteer support.

Project Gutenberg™ eBooks are often created from several printed editions, all of which are confirmed as not protected by copyright in the U.S. unless a copyright notice is included. Thus, we do not necessarily keep eBooks in compliance with any particular paper edition.

Most people start at our website which has the main PG search facility: www.www.moredirect.org.

This website includes information about Project Gutenberg™, including how to make donations to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.

The Project Gutenberg eBook of Narracions estranyes

Narracions estranyes

¡Oydà!

I

II

III

IV

V

VI

VII

VIII

IX

X

XI

XII

XIII

XIV

XV

XVI

XVII

XVIII

XIX

L’ull acusador

I

II

III

IV

V

VI

VII

VIII

L’embaxada de la mort

I

II

III

IV

V

THE FULL PROJECT GUTENBERG LICENSE